L’Evangeli de sant Marc que llegim i celebrem aquest any, alguns diumenges és substituït pel de sant Joan. Avui escoltem i celebrarem el bonic capítol 6 d’aquest Evangeli, en el qual Jesús es mostra com a Pa de Vida, aliment de la fe i la vida de l’Església. Com de costum, l’evangelista comença narrant un signe, un gest meravellós de Jesús que mostra la seva capacitat de fer el que anuncia la seva Paraula i la seva presència (com veurem, en aquest capítol n’hi ha dos).
El gest o miracle de Jesús té precedents a l’Escriptura (primera lectura). El profeta Eliseu també va multiplicar uns pocs pans per a una petita multitud, com a senyal de l’acció de la Paraula de Déu que sempre intervé per salvar, curar, donar vida, especialment en moments d’angoixa i perill. Una gran multitud segueix Jesús perquè han vist els signes que fa, gent sorpresa pels seus ensenyaments confirmats amb els seus gestos a favor dels malalts. En un moment determinat Jesús s’asseu aterra amb els seus. L’evangelista remarca que s’acostava la Pasqua, la festa dels jueus en la qual els jueus s’asseuen per menjar l’anyell com a homes lliures, per reviure la sortida d’Egipte. Jesús mateix pregunta com podran donar menjar a tota aquella gent que els segueix. Naturalment, els deixebles pensen i saben que això no podrà ser perquè no tenen ni provisions ni diners per afrontar, logísticament, el problema. L’evangelista avisa que el diàleg de Jesús amb els seus és per provar-los, per ensenyar-los, perquè Ell ja sap el que ha de fer. Tanmateix, durant el diàleg queda prou clar el que hi ha: un noi té cinc pans i un parell de peixos, evidentment insuficients per donar menjar a aquella gentada.
Plantejat el problema humà i els pocs mitjans per a resoldre’l, Jesús pren la iniciativa i demana que tothom s’assegui a terra i es preparin per al banquet. Hi havia, es diu, molta herba perquè la gent s’acomodés. Tot seguit, fa el gest –repartir– juntament amb les paraules de benedicció fent que el pa arribi –es multipliqui– a tothom. I també els peixos. I resulta que n’hi ha per a tots i fins i tot en sobra. Jesús, encara demana que es recullin les sobres, perquè res no es faci malbé. Ells ho fan i omplen dotze coves de pa, les restes del banquet que havia començat amb cinc pans i dos peixos. Res es pot malgastar i, a més, queda significat que n’han de poder menjar les dotze tribus d’Israel.
Ha estat un gran senyal que tothom entén. Han vist que Jesús és un nou Eliseu, capaç d’alimentar els seus en moments de privació de tot; més encara, com a Déu que és, el qual va enviar el mannà durant l’èxode pel desert. Però el que entén directament una majoria dels comensals és que Jesús és el rei que pot tenir cura d’ells i guiar-los a la victòria, almenys, amb l’estómac bé ple.
Vista la resposta, Jesús es retira. El signe ja està fet i l’explicació posterior posarà llum al seu significat. De moment queda clar que aquest home, Jesús, és capaç de tenir cura de nosaltres, d’alimentar-nos, que ha vingut per fer realitat gojosa i veritable les promeses de Déu.
Primera lectura: 2Reyes 4, 42-44
En aquells dies, un home de Baal-Salisà va anar a dur a l’home de Déu, Eliseu, vint pans d’ordi, els primers de la collita, i vi novell. Eliseu digué al seu servidor: «Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin.» El servidor contestà: «Com puc donar això a un centenar d’homes?» Però Eliseu insistí: «Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin. Això diu el Senyor: Tots en menjaran, i encara en sobrarà.» Ell ho repartí, en menjaren i encara en sobrà, tal com el Senyor havia dit.
Segunda lectura: Efesios 4,1-6
Germans, jo, pres per causa del Senyor, us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau. Un sol cos i un sol esperit, com és també una sola l’esperança que neix de la vocació rebuda. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot.
Evangelio: Juan 6, 1-15
En aquell temps, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?» Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer.
Felip li respongué:
«Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú.»
Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?» Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil homes.
Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos.
I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé.» Ho recolliren, i de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze coves.
Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: «Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món.» Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.