L’Evangeli de Lluc incideix molt en l’ensenyament de Jesús sobre la pregària. Jesús va començar i va sustentar la seva missió amb l’oració, tot i la «pressa» que tenia (i hi havia) per dur a terme la seva missió de salvació i redempció. Certament no va parar de fer coses (curar, expulsar dimonis, acollir, donar esperança, manifestar la bona notícia de Déu) fins a l’extenuació, però no va deixar de pregar. Al contrari, com més feia, més resava i viceversa. L’oració era per a Jesús la realitat humana que feia més evident que era Fill de Déu, el Fill del Pare, des de l’eternitat. Per això ensenya i es preocupa perquè fem pregària. En primer lloc, perquè comprovem i experimentem la filiació que ha aconseguit per a nosaltres amb la seva encarnació, mort i resurrecció. Som fills de Déu però, en la pràctica, ni ho gaudim ni ho arribem a saber si no preguem, si no ho fem diàriament, si no estem «moltes vegades sols amb qui sabem que ens estima». Així, l’oració ens manté ferms, especialment en les dificultats (primera lectura), quan la nostra pròpia supervivència i especialment la continuïtat de la nostra fe estan en joc. I és també una qüestió comunitària: que els altres preguin; compartir goigs i dificultats ens manté el desig de pregar (els «cinc que ara ens estimem en Crist», com deia santa Teresa), ens permet aixecar els braços i tenir el cor atent en qui sempre està per nosaltres. Però Jesús ens recorda que la pregària és, sobretot, perseverança malgrat totes les aparences i injustícies de la realitat. És essencial per contemplar, al final, l’arribada del Fill de l’home però també per notar-la cada dia. Déu obra i actua justícia en Crist, sempre ens escolta però cal estar-hi atent, insistint, perseverant, conservant viva la fe. Aquesta és la relació fonamental en la qual Déu està davant nostre tal com és, com Jesucrist, i nosaltres davant seu, en oració, acolliment, confiança.
Primera lectura: Éxodo 17, 8-13
En aquells dies, els amalequites anaren a Rafidim per atacar el poble d’Israel.
Moisès digué a Josuè:
«Recluta homes de guerra i demà al matí surt a combatre contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb la vara de Déu a la mà.»
Josuè complí les ordres de Moisès i començà la batalla contra els amalequites. Moisès, Aaron i Hur pujaren dalt el turó.
Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites. A la fi les mans ja li pesaven massa per poder mantenir-les alçades. Llavors li acostaren una pedra, s’hi assegué, i Aaron i Hur, un a cada banda, li aguantaven les mans.
Així pogué mantenir les mans immòbils fins a la posta del sol,
i Josuè derrotà els amalequites i abaté els seus homes amb l’espasa.
Segunda lectura: 2Timoteo 3, 14–4, 2
Estimat,
persevera en la doctrina que has après i has acceptat amb tota confiança,
recordant qui són els qui te l’han ensenyada;
des de menut coneixes les sagrades Escriptures
que tenen el poder de donar-te la saviesa
que duu a la salvació
a través de la fe en Jesucrist.
Tota l’Escriptura és inspirada per Déu
i és útil per ensenyar,
convèncer, corregir
i educar en el bé,
perquè l’home de Déu sigui madur,
sempre a punt per a tota obra bona.
Davant de Déu i de Jesucrist,
que ha de judicar els vius i els morts,
pensant en la seva manifestació i en el seu Regne,
t’adverteixo formalment que proclamis la paraula de l’evangeli:
insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és,
mira de convèncer la gent, reprèn, anima’ls,
esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar.
Evangelio: Lucas 18, 1-8
En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança:
«En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes.
A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.»
I el Senyor digué:
«Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»