“Ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant, ha de tenir un fill”

El quart diumenge de l’Advent sempre es dedica a reflexionar sobre la primera vinguda del Senyor, que celebrem i revivim per Nadal. És per això que es centra en la figura de Maria, la qual, en aquest cicle de l’evangelista Mateu, està acompanyada inseparablement de sant Josep. És important, essencial, comprendre com es va fer present enmig nostre la salvació definitiva de Déu. El Messies, la Paraula Eterna de Déu, va assumir la nostra carn i la nostra vida i les seves circumstàncies, és a dir, fent-se un de nosaltres tal com érem, tal com som. L’única condició i exigència és la que ens recorda la figura de Joan Baptista: la conversió. És imprescindible obrir-se incondicionalment a l’acció de Déu; avui podem entendre perquè: Déu s’acosta tant en Crist que cal estar molt disposats i confiats i segurs de la seva presència, per poder-la acollir i faci efecte en nosaltres. La Paraula ens recorda que la comunitat dels creients s’alimenta i creix gràcies a la fe, no a cap altre tipus de «progrés» humà. A la segona lectura, veiem com el Senyor està darrere de l’Aliança, Ell és fidel i la manté sempre, malgrat la nostra infidelitat i falta de confiança. El rei rep un signe de vida fràgil però indiscutible: la verge tindrà un fill i, abans que sigui capaç de destriar el bé del mal, l’amenaça de la guerra desapareixerà perquè els qui proclamen la guerra contra el poble de Déu s’hauran dissolt. Però cal esperar, confiar en la secreta però segura presència i acció divina. El que s’ha dit i viscut mostra “la manera” , diu l’evangelista, com Jesús vingué al món: la mare, Maria, promesa a un home anomenat Josep, abans que poguessin unir-se per a concebre, ja estava embarassada «per obra de l’Esperit Sant». Es tracta de la decisiva intervenció divina. Mateu deixa la decisió en mans de Josep, en qui ara es recolza l’herència dels patriarques i la promesa feta al seu avantpassat, David. Es tracta de creure o no, d’obeir la Paraula (que li arriba com un «somni», com als patriarques) o de denunciar o repudiar aquest matrimoni (això sí, discretament perquè Josep era «just») que no és el que ell esperava. Josep, al contrari que el seu avantpassat Acaz, es fia de l’àngel, creu a Déu, i gràcies a la seva petita contribució, imprescindible des del punt de vista racional i humà, succeeix la més gran intervenció de Déu en la nostra realitat i la nostra vida: la Verge concep i donarà a llum un fill que serà l’Emmanuel, Déu amb nosaltres, el compliment de totes les seves promeses, la seva presència personal en mig nostre.