Amb el temps d’Advent es «reinicia» l’any litúrgic que és la vivència de la nostra fe cristiana en la celebració diària, setmanal i en els seus nuclis essencials (Nadal i Pasqua) i ho fem, tant de bo que «de bien en mejor», revivint la fe i l’amor des de l’esperança. Perquè en Advent se’ns recorda que la nostra vivència cristiana no està ancorada en aquesta terra sinó en el cel. La nostra fe ens demana sempre elevar la mirada vers Crist que ha de tornar, com va prometre, en la plenitud del seu poder per a portar-nos a tots i a la creació sencera, a la seva finalització.
La primera lectura ens recorda que aquest final de totes les coses consistirà en la «reordenació» de cel i terra posant veritablement de relleu la presència de Déu i la seva comunió amb els homes. Aquesta «muntanya de la casa del Senyor» situada en el cim de totes les muntanyes, a la vista i abast de tothom, es convertirà en la veritable Jerusalem que baixa del cel com a ciutat i esposa on cohabiten en plena comunió Déu i els homes, ja en el llibre de l’Apocalipsi.
En l’Evangeli escoltem un fragment del discurs escatològic de sant Mateu, l’evangelista que ens acompanyarà especialment enguany. Perquè Jesús també va parlar d’aquesta finalitat a la que tendeix la nostra fe i la nostra vida, i que cal perquè no emboliqui amb les coses d’aquest món, que sempre decauen i acaben fracassant, i caiguem en la desesperança. En primer lloc, aquesta fi s’identifica amb la vinguda definitiva del Fill de l’home, això és, del mateix Jesús a qui han vist marxar després de culminar la seva Missió entre nosaltres. Se’ns adverteix que aquesta vinguda significarà una ruptura radical de la vida comuna o normal. Tot succeïa com sempre fins que es va interrompre tot el que considerem la nostra vida, com va succeir en el temps del diluvi. Llavors serà el moment del judici, de la valoració veritable per part de Déu de tota la nostra vida, començant pels que siguin contemporanis a aquest moment. Aquesta valoració i judici serà des de l’interior, des del desconegut cap a fora i que només Déu coneix; per això només Déu sap per què de dos homes del camp un serà portat i un altre deixat, i el mateix de les dues dones que estiguin molent. La conseqüència és que hem de viure vetllant, atents a tota la vida, deixant que la fe ens vagi canviant i transformant per tal d’aconseguir aquesta autèntica renovació interior, única manera viure en comunió amb Déu que serà el criteri perquè la nostra vida sencera sigui salvada al haver estat redimida.
No sabem ni podem saber el dia i l’hora que tot s’acabi, a nivell general i per a cadascun en particular el dia de la nostra mort, per això el més assenyat i raonable és viure i aprofitar cada dia fent nostra la gràcia i l’amor de Déu en Crist. Per a això va venir la primera vegada, per a això es va fer home, per a advertir-nos i deixar-nos els mitjans per a la salvació i canviar de ’bien en mejor’. Però hem d’estar alerta, vigilants, apartant-nos de les forces i idees que ens volen destruir. Celebrar l’Advent és fer reviure en nosaltres i les nostres comunitats el deure d’estar preparats. De res serveixen les idees, les lectures, el pensar recte si no ho apliquem a la nostra vida perquè només és aquesta, la vida, la que importa i acaba comptant al final de totes les coses. Només qui es deixi salvar i transformar podrà arribar a la meta.
