«Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposeu una mica.»

L’Evangeli d’avui ens presenta els apòstols que tornen de la seva primera missió, això és, després que Jesús compartís amb ells la seva autoritat sobre la malaltia, el dimoni i el mal, i els enviés a fer i a dir el mateix que Ell feia i deia. Ells li volen explicar tot el que han fet, comentar-li el que han ensenyat. Per tota resposta, Jesús els convida a anar amb Ell, sols, a un lloc tranquil per descansar. L’evangelista comenta que venien tan atabalats i atrafegats que no tenien temps ni ganes de menjar. I això, ja ho sabem, ens passant avui. Evangelitzadors, ministres, tots els implicats en la «pastoral», això és, els qui han de tenir cura del ramat del Senyor, són convidats perquè al menys una vegada a l’any a anar amb Jesús a un lloc tranquil, per revisar el que han fet i fan, les motivacions més profundes de la relació de cadascú amb Crist mateix. Dèiem el diumenge passat que la nostra missió, la que duem a terme des del nostre nou ser baptismal, té a veure amb Jesús mateix, no és una feina o una delegació per fer propaganda o vigilar que no s’esgarriïn les ovelles. És Jesús mateix qui fa la crida i ens envia, i només a Ell cal donar compte, en darrera instància, de les nostres motivacions, tot i que dels nostres mètodes i missatges també n’hem de donar comptes als altres, a la assemblea de l’Església i a la seva legítima jerarquia. Perquè el que es fa i es diu en nom i en comunió amb Jesús ha de ser el que Ell feia i deia, sense «millorar-ho» ni «actualitzar-ho» segons el criteri de l’evangelitzador. I el més important: el poder-ho fer depèn de la vinculació de l’apòstol, sigui quin sigui el seu càrrec o posició eclesial, amb el mateix Crist Jesús, de la progressiva identificació de la seva persona amb la del Senyor i això només s’aconsegueix amb la comunicació diària amb l’oració, amb la vivència dels sagraments, amb la pràctica efectiva dels manaments en la pròpia vida. I per a sustentar tot això, Jesús s’obstina en fer-nos descansar amb Ell i en Ell, per afermar-nos en la seva amistat («amics forts de Déu» en el llenguatge de santa Teresa), fer experiència de la seva misericòrdia que va completant i sanant les nostres deficiències i pecats, fent-nos créixer en la confiança en Ell; també s’esforça per desenganyar-nos de falsedats i il·lusions, des de l’amor i la confiança que hem posat en Ell. Tanmateix, aquestes trobades o retirs amb Jesús no ho són tot, com continua explicant l’Evangeli. La missió està pel damunt seu, és a dir, la gent, el poble, les persones als qui s’ajuda, acompanya i consola. Ells estan primer i quan els deixebles amb Jesús arriben al lloc per estar tranquils amb Ell descobreixen que la gent se’ls ha avançat anant per terra a la seva trobada. Jesús els veu i, cos natural en Ell, se’n compadeix; deixa el retir i l’oració i el compartir amb els seus per a un altre dia i «es posa a instruir-los llargament», sense presses, com si no hi hagués res més a fer. De fet en un altre lloc confessarà que per a això ha vingut, per il·luminar, per cuidar personalment tots aquells que es mouen com ovelles sense pastor. I vol que els qui Ell ha escollit com a pastors (primera lectura) i que tots els seus deixebles, facin el mateix