“Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres”

Celebrar la Pasqua és reviure, penetrar cada vegada més «endins de l’espessor» del misteri de Déu revelat i acomplert («a la manera de Déu», cf. CB 23,6) en Jesucrist. Vam començar recordant els textos preciosos de la trobada de Jesús, en el seu cos gloriós, amb la seva comunitat, com els va anar reunint, perdonant, obrint-los la ment i el cor perquè comprenguessin les Escriptures i, per tant, a Ell i la nova forma de la seva presència. També vam celebrar que Ell és i sempre serà el Bon Pastor: no solament ens va salvar una vegada per sempre, sinó que es va quedar entre nosaltres per sustentar i guiar el nostre camí vers la meta que ens ha aconseguit: compartir i gaudir la mateixa vida de Déu.
Avui retornem al lloc i moment on va començar a complir-se tot això: el cenacle on Jesús, abans de patir, va avançar i va compartir el misteri del seu lliurament i, on tornà després de la seva Resurrecció per a explicar-nos tot el succeït i les seves implicacions i, sobretot, com podem aconseguir, gràcies a Ell, el nostre objectiu i meta. El text que proclamem se situa immediatament després de la sortida de Judes: «era de nit», com afirmava emfàticament i misteriosa l’evangelista; és el moment en què comença la glorificació del Fill de l’home, el camí que el retorna al Pare i li permet portar-nos juntament amb Ell fins a la nostra meta. Ha començat el desenllaç de tota la vida de Jesús i confessa que ja li queda poc per a estar amb els deixebles, per a acabar de revelar la seva realitat i el misteri de Déu que els està transmetent. I potser és per això que deixa caure aquesta «bomba» del manament nou, el cor de la Llei segons Jesucrist, la Nova Aliança en el més ampli sentit de l’expressió: «que us estimeu els uns als altres; com jo us he estimat, estimeu-vos també els uns als altres».
En primer lloc, Jesús diu directament: «us dono un manament nou». Com a la primera Aliança, es tracta d’un mandat que és la manera de viure des d’un do (l’amor diví realment manifestat en la vida i lliurament de qui el dona) per construir i fundar un poble, una comunitat, una família que aquesta vegada, sí que serà capaç d’assumir a tota la humanitat; no serà solament un signe, com Israel, de la revelació del Déu veritable i de la seva intenció de cridar a tots en un futur, quan pugui ser. Jesús demana en el manament el que ja ha lliurat i està a la disposició de tots: el perdó, l’amor de Déu mateix en la seva vida i obra, en la seva mort i resurrecció, perquè sap perfectament que només pot donar i donar-ho a més tot, qui ha rebut, qui ho ha rebut tot, com en aquest cas. Per això la segona part del manament és que ens estimem com Ell ens ha estimat, com ens continua estimant. Finalment, Jesús ensenya que gràcies a aquest amor dels uns pels altres i cap a tots semblant al seu, ens reconeixeran com a deixebles, com a cristians, com altres Crist’s.
Ser cristià és viure d’aquest amor del Senyor, entendre en les seves paraules i les seves obres com ens ha estimat i ens estima Déu en Jesús i fer el mateix amb els altres, començant pels germans en la fe, en Crist, però sense negar-lo a tots els altres. És més: aquest amor és també la Missió perquè porta a revelar aquest cor de la revelació de Jesús que es vol contagiar a tothom. Jesús va venir a salvar, a redimir, a estimar, això és el primer, però això s’ha de fer realitat en nosaltres. De res serveix que ens estimin si no ens adonem o, pitjor, no acceptem les conseqüències d’aquest ser estimats. Que ens estimin implica una comunió personal amb qui ens estima i implica, a poc a poc, una necessitat de reciprocitat. En aquest cas aquesta reciprocitat és complicada, perquè estimar Déu com Ell ens estima en Crist és impossible a priori però Jesús no ens està demanant res que sigui impossible, com ens revelen tants textos de l’Escriptura, començant per aquest, i de tants sants. Per exemple, la nostra estimada germana santa Teresa de Lisieux (per no esmentar ara a Teresa de Jesús i Joan de la Creu que descriuen que la nostra vida cristiana pren significat sent capaços d’estimar Déu com Ell mateix ens estima, gràcies el seu mateix Esperit Sant). Però per esmentar només a «Teresina», Jesús no posa en el nostre cor desitjos impossibles sinó que realment ens ha fet capaços d’estimar-lo a Ell i als nostres germans i que arribar a aquest amor que és el lliurament de la nostra vida completament es va aconseguint pas a pas, creient i estimant cada dia, començant pels qui tenim més a prop. Resumint, revisem el nostre cor i la nostra vida: estimem Déu i els altres, no per força (cosa que és sempre mentida) sinó com a resposta a haver estat salvats i ser actualment estimats, i fem-ho realitat, encara que sia de mica en mica, que no quedi només en una idea o ideologia que no implica per a res el nostre dia a dia.