Jesús va venir entre nosaltres (i s’hi va quedar en el fet sagramental) per fer realitat històrica el designi diví i portar-lo a la plenitud. Aquesta realitat incloïa als no jueus, als «gentils» o pagans, com recorda la primera lectura. Israel havia de ser el intermediari necessari, el primer en rebre les promeses i tastar part del seu compliment. Els jueus admetien (i alguns fins i tot buscaven) «prosèlits», nouvinguts al Regne d’Israel, perquè sempre n’hi havia alguns que, impressionats pel Déu d’Israel, el buscaven i es convertien. Tanmateix, els jueus mai havien rebut el mandat de buscar deixebles en altres pobles, com a molt els suportaven, sobretot si no feien gaires preguntes; es pot dir que entre els seus principis no hi figurava el de fer-se «catòlics», és a dir, universals. Jesús, a més de moure’s pel designi de Déu, ha de respectar la tradició del seu poble, el camí que aquest ha recorregut fins ara, sempre que no destorbi la seva missió. Les veritats i realitats de la fe es desenvolupen, creixen (cardenal Newman) però sense perdre la seva raó de ser ni trair els seus principis perquè llavors són una corrupció no un desenvolupament veritable. Només així les veritats es fan realitat, es compleixen, arriben a tothom però sense perdre la seva essència i la seva veritat. Per això, quan llegim a l’Evangeli que una dona fenícia surt a l’encontre de Jesús, aquest al principi no li fa cas, perquè «només ha estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel». Encara no havia arribat el moment (la Pasqua i la missió universal) però aquesta dona, per la seva filla, l’anticiparà, convertint-se, alhora, en un signe que mostra l’autèntica obra de Crist. Ho fa mitjançant un gest d’humilitat davant el Déu d’Israel (un gest a priori, no després d’haver rebut el do, com Naaman el sirià); no comença reclamant uns suposats drets que pogués tenir, sinó, amb el màxim respecte i la més gran de les urgències alhora, a un profeta d’Israel, tot i saber que no té per què concedir-li res. Així Jesús pot reconèixer en ella l’obra de Déu i l’esforç de la dona: la gran fe en Déu i en Ell. Aquest és el veritable miracle: la trobada entre aquesta pagana i el Déu viu que camina per la terra per fer de cada home i cada dona un membre del nou poble escollit, obert per fi, gràcies a la vinguda i lliurament del seu Fill a la humanitat. Tan important com això és la necessitat de reconèixer la veritat, qui som cadascú i qui és Déu. Sant Joan de la Creu deia que a Déu no se’l guanya amb males arts, amb la supèrbia, sinó amb el reconeixement humil de la veritat. I, també, santa Teresa: la humilitat, que és caminar en veritat, és la dama que fa l’escac decisiu en l’apropament i l’amistat profunda i veritable amb Déu.
Primera lectura: Isaías 56, 1. 6-7
Diu el Senyor:
«Compliu els vostres manaments, obreu el bé,
que està a punt d’arribar la meva salvació,
i de revelar-se la meva bondat.
Els estrangers que s’han adherit al Senyor,
que es posen al seu servei
per amor del seu nom
i volen ser els seus servidors,
si es guarden de violar el repòs del dissabte
i es mantenen fidels a la nova aliança,
els deixaré entrar a la muntanya sagrada
i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració;
acceptaré en el meu altar
els seus holocaustos i les altres víctimes,
perquè tots els pobles anomenaran
el meu temple casa d’oració.»
Segunda lectura: Romanos 11, 13-15. 29-32
Germans,
Germans, tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus:
Ja que sóc el vostre apòstol, miro de posar ben alt el meu servei, esperant que els jueus, que són del meu llinatge, n’estaran gelosos i podré salvar-ne alguns.
Si del fet d’haver estat ells exclosos n’ha vingut la reconciliació del món, què no vindrà quan ells s’incorporin?
No serà un pas de mort a vida? Quan Déu concedeix a algú els seus favors i el crida, no es fa mai enrere.
Vosaltres, en altre temps, no éreu obedients a Déu, però ara que ells l’han desobeït, Déu s’ha compadit de vosaltres;
igualment Déu es vol compadir d’ells, que ara, mentre es compadia de vosaltres, no li han estat obedients.
Déu ha deixat els uns i els altres captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots.
Evangelio: Mateo 15, 21-28
En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó,
i sortí d’allà una dona cananea cridant:
«Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada.»
Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven:
«Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar.»
Jesús els respongué:
«Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.»
Ella vingué, es prosternà i digué:
«Senyor, ajudeu-me.»
Jesús li respon:
«No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells.»
Ella li contestà:
És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos.»
Llavors Jesús respongué:
«Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols.»
I a l’instant es posà bona la seva filla.