« Tots els qui han sentit l’ensenyament del Pare i l’han après venen a mi»

Continuem celebrant i reflexionant el discurs del Pa de Vida de Jesús. Als qui van contemplar el Signe de la multiplicació dels pans i els peixos però no ho van entendre, Jesús els dona una nova oportunitat de reflexionar sobre allò que havia succeït. Jesús els fa veure que buscaven simplement la part material del Signe, omplir l’estómac, un regne de Déu en aquest món, el paradís terrenal reviscut, sense fam, dolor ni mort. Jesús fa veure que no ha vingut per a això, que no s’acaba aquí, que el seu Signe assenyala el que en realitat Déu vol donar-nos en el mateix Jesús, en les seves paraules, els seus gestos i la seva pròpia persona.
Quan Jesús s’identifica amb el Pa de vida baixat del cel, enviat i regalat per Déu, els que l’escolten ho entenen prou bé, però li repliquen que saben qui és, que coneixen els seus pares i la seva família, i que en Ell no hi ha cap misteri, així que ara no pot anar dient que ha baixat del cel. Jesús, anant a l’arrel de la seva falta de fe, respon: fa falta alguna cosa més que un judici humà per adonar-se’n de la veritat sobre Ell, ningú pot creure en la seva Persona sense l’ajuda del Pare, si aquest no l’atreu fins a la seva realitat humana.
En aquesta primera part del discurs es parla del Pa de Vida com la Paraula viva de Déu que, en Jesús, ha baixat efectivament del cel. D’aquesta manera es mostra la gran importància de l’ensenyament, de la Paraula mateixa, de la revelació, en aquest procés d’atracció orquestrat per Déu mateix i que porta al creient a creure, a veure en Jesús la seva veritable realitat i a adherir-se a la seva Persona. I això significa que Jesús pot donar-li el que ha vingut a donar, la vida eterna mateixa.
El discurs segueix explicant que és el Pare qui, personalment, ensenya al creient a discernir en l’home Jesús al seu propi Fill enviat per a la salvació de tots. Ho diuen les profecies: tots seran deixebles de Déu quan es compleixin les seves promeses. Així, doncs, qui escolta el Pare aprèn, entén, arriba a Jesús i el coneix. Però, alhora, escoltar el Pare realment és haver escoltat Jesús, ja que Ell és l’únic que ha vist el Pare i pot donar veritable testimoni del seu Fill. No es tracta d’embolicar la troca o d’un cercle viciós sinó del procés per accedir a la fe: veient i escoltant Jesús i comprenent en el cor, gràcies a la intervenció del Pare, qui és, «venim a Ell», és a dir, creiem i podem fer camí després dels seus passos, amb Ell. I aquesta comunió de vida és el presagi mateix de la vida eterna que ha vingut a compartir amb nosaltres. Per això diu Jesús que és el Pa viu que ha baixat del cel i que alimentar-se en Ell, això és, creure en Ell, seguir els seus passos, és el camí de la vida eterna.
No n’hi ha prou amb el pa d’abans, el pa d’Israel o la Paraula donada al poble escollit; és necessària la Persona de Jesús, creure’l, acollir-lo, seguir els seus passos. Escoltant la Paraula, en aquesta celebració i sempre, i creient-la, obrint-nos a la gràcia de la fe que el Pare mateix posa en el nostre cor, entenem que Crist mateix és el nostre aliment que porta, realment, a la vida eterna. El text acaba anunciant la segona part del discurs: aquest Pa, Jesús mateix, és la seva pròpia carn, que es lliura per a la vida del món. Aquí hi ha molt més que la Paraula, que l’ensenyament. A la Missa didàctica, la celebració i acolliment de l’ensenyament de Déu en Jesús, li segueix el Sant Sacrifici mitjançant el qual Jesús ofereix el seu propi cos, la seva carn, per a la vida del món.