“Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes venen d’aquests dos”

Els darrers debats de Jesús a l’Evangeli d’aquests dies resumeixen, tot d’una, la seva missió, el seu ensenyament i la seva manera de fer les coses. De grup en grup, de secta en secta, els dirigents polítics, religiosos i espirituals del poble hebreu s’enfronten a Jesús. Després de tapar la boca als saduceus, «partit» dels sacerdots a propòsit del tema de la resurrecció, ara són els fariseus els encarregats d’atacar Jesús en un tema molt més complicat i profund. El debat entre llei i amor arrenca en Moisès, ens ho recorda la primera lectura. L’aliança es fonamenta en l’amor mostrat gratuïtament per Déu al seu poble, i amor és també el que Ell exigeix a canvi, és a dir que l’amor neix de l’amor, com va escriure Joan de la Creu. Però ens equivocaríem si entenguéssim aquest «amor» com un mer sentiment perquè a la Bíblia estimar té molt més a veure amb la voluntat que amb el que sentim. Els que han acceptat l’Aliança es comprometen, com a contrapartida als beneficis rebuts de Déu, a «estimar» també els altres beneficiaris, a tots els que s’han posat sota la protecció divina i, també, a mostrar benevolència fins i tot amb els enemics. Tot això, com diem, no significa que ens hem d’«obligar» a sentir alguna cosa per aquestes persones, el proïsme i els que no ho son tant, sinó que hem de dona’ls-hi una estimació que ells puguin identificar com a benevolència. En el debat amb Jesús, el fariseu, que és expert en la Llei, li pregunta per provar-lo pel «manament principal». I Ell respon unint dos preceptes que en els textos no venen junts però que es relacionen, i que han estat escrits d’una monera que només un gran expert en la Llei podia saber. Jesús li mostra a l’expert com de bé coneix la Llei perquè sap que els dos manaments inclouen la mateixa forma del verb «estimaràs» i que aquest detall permet connectar-los, segons un mètode exegètic que usaven els rabins. El context d’aquest relat s’aprecia millor acudint a la versió que ens dona l’Evangeli de sant Marc (12,28-34) que ho explica com un intercanvi entre erudits que acaba amb el mutu reconeixement i la invitació implícita de Jesús a l’escriba perquè faci el pas que li falta. A Mateu, el relat conclou amb l’afirmació categòrica de Jesús. Es tracta de l’essència de la relació entre Déu i l’home, el cor de l’Aliança. En primer lloc, l’estimar Déu amb tot el cor, tota l’ànima i tot el ser és la resposta a la seva revelació com Déu únic i veritable («escolta Israel»). Si sabem, perquè se’ns ha revelat, que Déu és l’únic i veritable Senyor i Creador i que, a més, ha pactat una Aliança amb tots nosaltres, la resposta natural és l’amor i reconeixement vers Ell, el qual es concreta en la guarda dels manaments de l’Aliança (no tenir altres déus, honrar-li i donar-li culte i «estimar» també els altres destinataris de la revelació i l’amor de Déu). Estimar Déu com a do i com a deure de l’Aliança és el manament «principal i primer» perquè fa possible complir el segon manament. La veritat, l’ésser de Déu i la seva obra en nosaltres, fa sorgir i sustenta l’amor, que és el que roman fins al final (1Cor 13,13). Per això tots dos manaments són inseparables i sostenen la Llei sencera i els profetes, això és, són el cor de l’Aliança (Llei) i el seu desenvolupament i creixement (profetes), resum, com Crist mateix, el camí, la veritat i la vida. Com va escriure Teresa de Jesús: «Oh amor preciós, que va imitant el capità de l’amor, Jesús, el nostre bé!»