Jesús ha vingut per parlar i ensenyar sempre la veritat perquè ha vingut per a això i aquesta veritat no mostra solament els secrets de la realitat del seu temps sinó que serveix per a tots els temps. Jesús coneix Déu i també l’home i, per descomptat, sap quan les relacions entre tots dos són o no autèntiques. Els fariseus eren com l’elit religiosa del seu temps, els que més i millor responien a Déu i vivien l’Aliança, estudiaven, esbrinaven i complien fins al més petit precepte de la Llei. Jesús reconeix que ocupen la mateixa càtedra d’ensenyament de Moisès, però avisa als seus i a tothom amb molta duresa que els seus ensenyaments i les seves paraules son fiables, però que no ho son els seus actes, perquè no viuen segons els seus ensenyaments. Potser, perquè es creuen millors o perquè pensen que interpreten correctament la revelació i així la dominen, i per això potser es creuen que poden fer el que els sembli i utilitzar els seus coneixements per aprofitar-se’n. Aquesta idea afecta l’home religiós de tots els temps, no és exclusiva dels jueus o del clergat. La religió té a veure, sobretot, amb la veritat, amb el que sempre ha estat i sempre serà, no té només una dimensió humana, perquè és la revelació del Déu veritable. I si alguna cosa distingeix a la veritat és que és igual per a tots. Per conèixer-la i ensenyar-la, en primer lloc cal ajustar-la a la pròpia vida. L’única dignitat que s’ha de buscar davant la veritat és que ens transformi la vida, que l’adapti al que sabem, coneixem i volem viure. Primer, conèixer i estudiar la veritat és fer-la més suportable, comprensible als altres, no el contrari. Ha passat, i passa encara, que s’estudia la revelació no per a aprofundir-hi sinó per treure’n el que ens sembla que hauria de dir d’acord amb una idea preconcebuda o copiada del «món»; o es pensa que les seves exigències són fèrries i aplicables només als que no ho coneixen: saber (gnosi) no és el decisiu sinó que aquest saber es transformi en vida. I encara és pitjor buscar i exigir dels altres un tracte preferencial, honors i reconeixements, basant-se en el que hom sap o, fins i tot, en el que viu o en el càrrec que ocupa. Tot això Jesús no ho tolera entre els seus perquè només tenim un Mestre, que és Ell, i un Pare, el que Ell ens ha donat, i això ens converteix en germans. Es pot ser, sí, mestres i pares però a condició de ser veritablement coneixedors i obradors de la veritat i fonts que la transmeten sense adulterar-la amb els propis interessos, dubtes, foscors i pecat. I amb la condició subjacent que s’assemblin en amor, servei i lliurament a l’únic Mestre i Senyor, que es vagin deixant configurar cada vegada més a Crist, de manera que el mostrin i el facin present. Entre nosaltres, el primer és qui més serveix, qui més es lliura per complet a estimar i servir, com l’únic Mestre. I davant la realitat i veritat de Crist, qui s’enalteix a si mateix en realitat es ridiculitza, però qui s’humilia com Jesús és qui és exaltat, qui arriba a ser com Ell.
Primera lectura: Malaquías 1, l4b-2, 2b. 8-10
Jo sóc el rei dels reis,
diu el Senyor de l’univers,
i tots els pobles reverencien el meu nom. I ara, sacerdots,
us adverteixo que si no feu cas de mi,
si no esteu atents
a honorar el meu nom,
–diu el Senyor de l’univers–,
us trauré el poder de beneir.
Vosaltres heu abandonat el camí dret
i, en veure com jutjàveu, molts s’han allunyat.
Heu violat l’aliança que jo havia fet amb Leví,
diu el Senyor de l’univers.
Per això, jo faré que tot el poble perdi l’estima
i el respecte que us tenia,
tal com vosaltres ho heu fet amb mi, per no haver seguit els meus camins
i haver jutjat amb parcialitat.
No tenim tots
un mateix pare?
No ens ha creat el mateix Déu?
Per què som deslleials
els uns amb els altres
i violem així l’aliança dels nostres pares?
Segunda lectura: 1Tesalonicenses 2, 7b-9. 13
Germans,
entre vosaltres ens férem amables com les mares quan acaronen els seus fills.
Així, amb el desig de guanyar-vos, no solament us volíem fer participar de la bona nova de Déu, sinó que us hauríem donat fins i tot les nostres pròpies vides, de tant que us vau fer estimar.
Ja recordeu, germans, com era el nostre esforç i el nostre cansament: per no ser una càrrega a ningú, treballàvem nit i dia, mentre us anunciàvem la bona nova de Déu.
I ara no deixem mai de donar gràcies a Déu, recordant que, quan rebéreu de nosaltres la paraula de Déu, l’acollíreu com allò que és de veritat: no paraula d’homes, sinó paraula de Déu, que treballa eficaçment en vosaltres, els qui heu cregut.
Evangelio: Mateo 23, 1-12
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles:
«Els mestres de la Llei i els fariseus us parlen des de la càtedra de Moisès: compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan.
Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure’ls amb el dit.
En tot obren per fer-se veure de la gent. Per això es fan ben grosses les filactèries, i les borles, ben llargues; els agrada d’ocupar els primers llocs a taula i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el nom de rabí, o sigui ‘mestre’.
Però vosaltres no us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, i tots vosaltres sou germans;
ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel;
ni us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist.
El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre.
Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.»