“Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.”

Jesús ha vingut per parlar i ensenyar sempre la veritat perquè ha vingut per a això i aquesta veritat no mostra solament els secrets de la realitat del seu temps sinó que serveix per a tots els temps. Jesús coneix Déu i també l’home i, per descomptat, sap quan les relacions entre tots dos són o no autèntiques. Els fariseus eren com l’elit religiosa del seu temps, els que més i millor responien a Déu i vivien l’Aliança, estudiaven, esbrinaven i complien fins al més petit precepte de la Llei. Jesús reconeix que ocupen la mateixa càtedra d’ensenyament de Moisès, però avisa als seus i a tothom amb molta duresa que els seus ensenyaments i les seves paraules son fiables, però que no ho son els seus actes, perquè no viuen segons els seus ensenyaments. Potser, perquè es creuen millors o perquè pensen que interpreten correctament la revelació i així la dominen, i per això potser es creuen que poden fer el que els sembli i utilitzar els seus coneixements per aprofitar-se’n. Aquesta idea afecta l’home religiós de tots els temps, no és exclusiva dels jueus o del clergat. La religió té a veure, sobretot, amb la veritat, amb el que sempre ha estat i sempre serà, no té només una dimensió humana, perquè és la revelació del Déu veritable. I si alguna cosa distingeix a la veritat és que és igual per a tots. Per conèixer-la i ensenyar-la, en primer lloc cal ajustar-la a la pròpia vida. L’única dignitat que s’ha de buscar davant la veritat és que ens transformi la vida, que l’adapti al que sabem, coneixem i volem viure. Primer, conèixer i estudiar la veritat és fer-la més suportable, comprensible als altres, no el contrari. Ha passat, i passa encara, que s’estudia la revelació no per a aprofundir-hi sinó per treure’n el que ens sembla que hauria de dir d’acord amb una idea preconcebuda o copiada del «món»; o es pensa que les seves exigències són fèrries i aplicables només als que no ho coneixen: saber (gnosi) no és el decisiu sinó que aquest saber es transformi en vida. I encara és pitjor buscar i exigir dels altres un tracte preferencial, honors i reconeixements, basant-se en el que hom sap o, fins i tot, en el que viu o en el càrrec que ocupa. Tot això Jesús no ho tolera entre els seus perquè només tenim un Mestre, que és Ell, i un Pare, el que Ell ens ha donat, i això ens converteix en germans. Es pot ser, sí, mestres i pares però a condició de ser veritablement coneixedors i obradors de la veritat i fonts que la transmeten sense adulterar-la amb els propis interessos, dubtes, foscors i pecat. I amb la condició subjacent que s’assemblin en amor, servei i lliurament a l’únic Mestre i Senyor, que es vagin deixant configurar cada vegada més a Crist, de manera que el mostrin i el facin present. Entre nosaltres, el primer és qui més serveix, qui més es lliura per complet a estimar i servir, com l’únic Mestre. I davant la realitat i veritat de Crist, qui s’enalteix a si mateix en realitat es ridiculitza, però qui s’humilia com Jesús és qui és exaltat, qui arriba a ser com Ell.