Jesús aprofitava cada trobada i cada moment de la seva pujada a Jerusalem per ensenyar, amb la seva autoritat única, que ve directament de Déu. I també les aprofita per a comunicar-nos la seva Paraula, la llum que ha d’il·luminar el nostre camí. A l’Evangeli d’avui, veiem que Jesús és convidat a casa d’un fariseu important; per jesús, els menjars eren moments especials per compartir i ensenyar, amb més o menys prevenció, com en aquesta ocasió en què l’evangelista apunta que els que l’acompanyaven “l’estaven espiant”. Però Ell sempre parla en veritat, i això ens serveix a nosaltres per a ser millors, i seguir el seu camí.
Jesús, com els savis de l’Antic Testament (primera lectura) ensenya el camí de Déu a partir del que observa. Aquesta vegada es tracta de la prova pràctica de les denúncies que ha fet sobre els fariseus en altres contextos quan assenyalava que només viuen d’aparences: el primer que fan en entrar és anar a situar-se en els primers llocs. Segur que sabien el que diu l’Eclesiàstic: “com més gran siguis, més has d’humiliar-te”, però ells clarament practiquen el contrari. En comptes d’assenyalar-los directament, els explica una paràbola perquè ells mateixos se n’adonin que aquells que se suposa que són homes de Déu, i tota persona amb una mica de sentit comú, no es col·loca directament en els millors llocs, segurs de la seva “grandesa” i importància.
Certament la prudència humana no aconsella tenir aquests fums i amb el perill de rebre un desaire més que una estima. Semblaria lògic i assenyat, però pel que sigui, gairebé sempre, com els fariseus, tots tenim una alta opinió de nosaltres mateixos i més ara, amb tots aquests missatges de la falsa religió estatal que ens assetgen dient que “tenim dret” a tot, encara que no tots, més aviat uns més que altres, per aspirar als primers llocs, independentment de qui siguem i quins siguin el nostres veritables valors o aptituds.
Jesús parteix, i ho viu realment, del que diu la primera lectura: “Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor”. Jesús té el poder del Senyor però no actua amb arrogància ni amenaça ningú, al contrari: fins a l’últim moment va estar ensenyant i cridant a la conversió (d’adonar-nos que seguim un camí equivocat) i va afrontar finalment la mort per manifestar com actua realment Déu. I també va experimentar que els humils, els veritablement pobres, són els que l’acullen, comprenen i caminen amb Ell per aquest camí de renovació (cf. Llc 10,21). És a dir, que només l’humil, el qui coneix el seu lloc en aquesta vida, és qui accepta la salvació, la llum de Déu i, per tant, pot autènticament créixer fins arribar al seu màxim potencial, a la meta fixada pel mateix Déu: compartir la seva mateixa vida i eternitat.
Aquest és veritablement el millor lloc però no s’aconsegueix amb arrogància sinó amb humilitat i veritat. Amb raó Teresa de Jesús la va definir com “caminar en veritat” i en parlava com la virtut decisiva per guanyar-se definitivament el favor de Déu, i entrar en l’àmbit de la seva màxima confiança. En definitiva, es tracta de la primera benaurança: “Feliços els pobres perquè el regne de Déu és seu”. I saber quin és el nostre lloc a la taula i a la vida implica no actuar amb els altres per interès, convidant no als qui ens ho poden retornar sinó, precisament, als qui no, perquè és el que ha fet Déu, en Crist, amb cadascun de nosaltres.
