Celebrem avui una altra gran festa del Senyor, la solemnitat del Cos i Sang de Crist, que vivim, sempre que volem, en especial els diumenges, perquè tenim l’oportunitat de compartir taula amb Jesús unint-nos a la seva pregària i entrega al Pare, irecollir de les “seves pròpies mans” el pa i el vi convertits en el seu Cos i la seva Sang. Combreguem, perquè ens unim completament al seu ésser diví i humà. Certament, és un banquet doble: primer la Paraula, que és el mateix Crist, i després de manera més absoluta, l’Eucaristia, Pa del cel que actualitza en cadascú de nosaltres les promeses de Déu, unint-nos a la vida del seu Fill, lliurat per a la nostra salvació.
La Paraula avui ens recorda que aquesta celebració és l’Ofrena per antonomàsia, com la que va oferir Melquisedec en presència de Abram (primera lectura): oferiex pa i vi i beneeix a Abraham agraint Déu que l’hagi deslliurat de la mort en la lluita per deslliurar el seu germà Lot i la seva família de l’esclavitud. En resposta, “Abram li donà el delme de tot el botí”. Segons la carta als Hebreus, aquest delme significa que el Patriarca, origen del poble de Déu, i tots els seus descendents, els seus mateixos sacerdots, van reconèixer que devien el delme a aquest altre Sacerdot, sense origen ni genealogia, que va oferir pa i vi i va beneir al poble escollit en Ell.
Tot això prefigurava a Jesús, el Summe Sacerdot definitiu que hauria d’oferir el veritable do que va canviar totes les coses, la història mateixa i a cadascun dels seus protagonistes, és a dir, a nosaltres. Aquest nou i definitiu Sacerdot va utilitzar un Sopar, una cena de comunió amb els seus, per a presentar aquesta ofrena definitiva. L’Evangeli ens recorda el context: Jesús menjava sovint amb els seus, davant de Déu, com ho feien els jueus, donant gràcies sempre pels béns rebuts i mostrant mitjançant aquesta comunió l’amor i la misericòrdia de Déu pels seus, convidant fins i tot els pecadors i perduts, no per dir-los que el seu pecat no importa o els danya o que són una convenció social, sinó perquè es converteixin i així poder perdonar-los perquè puguin participar en plenitud de la vida de Déu.
Aquest és el veritable amor de Déu que no vol que ens quedem tan “tranquils” en la nostra misèria i pecats sinó que vol transformar-nos per dins, fer-nos nous, veritables fills de Déu i germans. Els especialistes diuen que els relats de la multiplicació dels pans no tenen relació directa amb l’Eucaristia –una relació directa– però qualsevol àpat de Jesús té relació amb la seva Missió que acabarà en la Creu, la mort i resurrecció, avançada significativament a l’Últim Sopar.
I encara més, aquest menjar és en ell mateix un signe, un miracle que Jesús pot fer i fa efectivament: enmig del desert, és capaç d’alimentar, com Déu mateix va fer amb el poble de l’aliança. En aquest relat, Jesús no crea aliments del no-res (com tampoc a l’Últim Sopar, s’inventa ni fa aparèixer miraculosament el ritu o el pa i el vi, que eren menjar d’aquella nit) sinó que sempre demana, necessita la nostra col·laboració, que li facilitem el que tenim, aquests pocs pans i peixos, com Ell mateix aporta la seva mateixa carn i sang, la seva mateixa vida en l’ofrena de la Cena que anticipa l’ofrena de la Creu. El que allí va succeir va quedar fermament gravat en el record dels apòstols, com ens recorda la segona lectura. Pau, també apòstol, ha rebut aquesta tradició dels qui estaven amb el Mestre aquella nit, durant la qual “havia de ser entregat”: va prendre pa i després de donar gràcies, el partí i el repartí tot dient: ‘Això és el meu Cos, entregat per vosaltres’. I va fer el mateix amb el calze de vi: ‘Aquest és el calze de la nova aliança amb la meva sang’. Va ser un fet insòlit: Jesús va identificar no la carn del xai de la pasqua sinó el pa i el vi amb el seu Cos i amb la seva Sang, amb tot el seu ésser encarnat. És molt més que un àpat, tot i que també ho és; és molt més que un sacrifici, que també ho és. Es tracta d’un sacrifici de comunió amb el qual Jesús s’ofereix a si mateix, el seu Cos, la seva Sang, la seva vida i persona senceres per a reunir-nos amb Déu i entre nosaltres, per a renovar-nos en profunditat i construir-nos com a família a l’Església. Per això ho celebrem, hi reflexionem, intentem aprofundir més i més en aquest Misteri, fins que el Senyor torni.
