Un cop marcats els límits exteriors de la comunitat (com el mur de protecció del qual parlava Chesterton a Ortodòxia que permet viure feliçment ‘a l’interior’), les condicions per mantenir la comunió amb Crist entre nosaltres, la unitat imprescindible per dur a terme la missió encomanada, Jesús parla de la necessitat del perdó en el dia a dia, més encara, com és el reflex quotidià de la salvació, de la redempció que ens aporta la vinguda i l’obra sencera de Crist que roman a la seva església. En primer lloc, Jesús afirma directament Jesús que aquest perdó no s’exhaureix, no té més límits que la pròpia vida humana, ja que emana i se sustenta en el perdó que Ell ha obtingut per a tots gràcies a la seva encarnació, passió i resurrecció. La paràbola que segueix il·lustra la situació del creient, de qui pertany a la comunitat, respecte als seus germans. És normal, pràcticament inevitable, que ens faltem, a vegades a posta, a vegades, fins i tot, en l’exercici de la vida quotidiana i fins i tot de la mateixa missió però hem de recordar sempre que si som a l’església, en el sentit més ampli, la família de tots els batejats que viuen la comunió en la fe, la caritat i l’esperança, hi som per haver estat salvats, redimits, perdonats. No hem estat escollits perquè sí o per mèrits passats o futurs (falses idees sobre la predestinació que, com moltes bestieses, pul·lulen arreu) sinó per la inescrutable voluntat de Déu, creador, Pare, que ens va fer per a poder incorporar-nos a la seva mateixa vida i no pararà fins a aconseguir-ho, amb la nostra ajuda i col·laboració, la qual, certament, és imprescindible. Aquest perdó radical s’expressa en el baptisme, el primer sagrament en la nostra història personal de salvació. Més encara si vam ser batejats de petits, vam rebre el do incondicional de l’amor del Pare que ens aplica immediatament els mèrits de Crist per a recrear-nos i sense haver tingut temps ni de dir sí o amén (el padrí o padrina ho va fer per nosaltres). És a dir, que el perdó és anterior a qualsevol moviment nostre i és la veritable possibilitat per poder ser cristians i fins a ser adults. Fins i tot en el cas dels sants ha estat així, no solament perquè molts es van convertir ja d’adults sinó fins i tot aquells com Teresa de Lisieux que mai van fer un pecat mortal: ella mateixa reconeixia que això era així perquè havia estat «perdonada per endavant», una mena de «perdó preventiu», que s’anticipa a tots els pecats, comptant, com sempre, amb la cooperació de l’afavorit amb aquest do, és clar. Amb això volem dir que si Jesús ens recorda el deure de perdonar, ho fa perquè tots hem estat perdonats ja abans i per sempre. Més encara: sense aquest perdó la comunitat, l’Església s’esvaeix poc a poc, els seus membres es van deslligant, perquè la nostra Església no és la dels «purs» sinó la dels redimits que saben que han de demanar perdó i atorgar-ho com una de les principals tasques de la seva vida. Jesús acaba recordant que no es tracta d’una petita fallada sense importància sinó d’una qüestió que Déu mateix, el Pare, revisa amb molta atenció. Perquè si he estat perdonat però no demano perdó ni, sobretot, no perdono estic negant la força mateixa de la redempció de Crist i la mateixa paternitat de Déu, per a qui tots som els seus fills, amb «dret» a gaudir del seu amor i perdó i amb el deure d’atorgar-lo sempre que ens el demanin (que mai a l’església es parla de perdonar sense que l’altre ho demani i deplori el mal que ha fet).». En fin, todo esto para decir que si Jesús nos recuerda el deber de perdonar, lo hace porque todos hemos sido perdonados antes y siempre. Y más todavía: sin este perdón la comunidad, la iglesia se deshace también poco a poco, sus miembros se van separando porque nuestra iglesia no es la de los “puros” sino la de los redimidos que saben que deben pedir perdón y otorgarlo como una de las principales tareas de su vida. Termina Jesús recordando que no se trata de un pequeño fallo sin importancia sino una cuestión de la que Dios mismo, el Padre, revisa con mucha atención. Porque si he sido perdonado pero no pido perdón ni, sobre todo, no perdono estoy negando la fuerza misma de la redención de Cristo y hasta la misma paternidad de Dios, para quien todos somos sus hijos, con “derecho” a disfrutar de su amor y perdón y con el deber de otorgarlo siempre que nos lo pidan (que nunca en la iglesia se habla de perdonar sin que el otro lo pida y se duela de lo que ha hecho).
Primera lectura: Eclesiástico 27, 33-28, 9
És odiós irritar-se i guardar rancúnia,
però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se.
El venjatiu toparà amb la venjança del Senyor,
que li demanarà compte rigorós dels seus pecats.
Perdona als altres el mal que t’han fet,
i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis.
L’home que s’irrita contra un altre home,
com pot esperar que el Senyor li retorni la salut?
No s’ha compadit d’un home com ell
i ara s’atreveix a pregar pels seus propis pecats?
Si ell, que és de carn i ossos, guarda rancúnia,
qui li obtindrà el perdó quan haurà pecat?
Recorda la fi que t’espera i amainarà la teva enemistat;
pensa en la mort, i guardaràs fidelment els manaments.
Recorda’t dels manaments, i no seràs rancorós amb els altres;
lpensa en l’aliança de l’Altíssim, i no tindràs en compte l’ofensa rebuda.
Segunda lectura: Romanos 14, 7-9
Germans,
Germans, cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix:
mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor.
Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor, ja que, si Crist va morir i va tornar a la vida, va ser justament perquè havia de ser sobirà de morts i de vius.
Evangelio: Mateo 18, 21-35
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús:
«Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?»
Jesús li respon:
«No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.
Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil milions. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute.
Però ell se li llançà als peus i li deia:
“Tingueu paciència i us ho pagaré tot.”
Llavors el rei, se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l’agafà i l’escanyava dient-li:
“Paga’m tot el que em deus.”
L’altre se li llançà als peus i el suplicava:
“Tingues paciència i ja t’ho pagaré.”
Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute.
Els altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué:
“Que n’ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu?”
Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.
Això farà amb vosaltres el meu pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà. .