“Tingueu paciència i us ho pagaré tot”

Un cop marcats els límits exteriors de la comunitat (com el mur de protecció del qual parlava Chesterton a Ortodòxia que permet viure feliçment ‘a l’interior’), les condicions per mantenir la comunió amb Crist entre nosaltres, la unitat imprescindible per dur a terme la missió encomanada, Jesús parla de la necessitat del perdó en el dia a dia, més encara, com és el reflex quotidià de la salvació, de la redempció que ens aporta la vinguda i l’obra sencera de Crist que roman a la seva església. En primer lloc, Jesús afirma directament Jesús que aquest perdó no s’exhaureix, no té més límits que la pròpia vida humana, ja que emana i se sustenta en el perdó que Ell ha obtingut per a tots gràcies a la seva encarnació, passió i resurrecció. La paràbola que segueix il·lustra la situació del creient, de qui pertany a la comunitat, respecte als seus germans. És normal, pràcticament inevitable, que ens faltem, a vegades a posta, a vegades, fins i tot, en l’exercici de la vida quotidiana i fins i tot de la mateixa missió però hem de recordar sempre que si som a l’església, en el sentit més ampli, la família de tots els batejats que viuen la comunió en la fe, la caritat i l’esperança, hi som per haver estat salvats, redimits, perdonats. No hem estat escollits perquè sí o per mèrits passats o futurs (falses idees sobre la predestinació que, com moltes bestieses, pul·lulen arreu) sinó per la inescrutable voluntat de Déu, creador, Pare, que ens va fer per a poder incorporar-nos a la seva mateixa vida i no pararà fins a aconseguir-ho, amb la nostra ajuda i col·laboració, la qual, certament, és imprescindible. Aquest perdó radical s’expressa en el baptisme, el primer sagrament en la nostra història personal de salvació. Més encara si vam ser batejats de petits, vam rebre el do incondicional de l’amor del Pare que ens aplica immediatament els mèrits de Crist per a recrear-nos i sense haver tingut temps ni de dir sí o amén (el padrí o padrina ho va fer per nosaltres). És a dir, que el perdó és anterior a qualsevol moviment nostre i és la veritable possibilitat per poder ser cristians i fins a ser adults. Fins i tot en el cas dels sants ha estat així, no solament perquè molts es van convertir ja d’adults sinó fins i tot aquells com Teresa de Lisieux que mai van fer un pecat mortal: ella mateixa reconeixia que això era així perquè havia estat «perdonada per endavant», una mena de «perdó preventiu», que s’anticipa a tots els pecats, comptant, com sempre, amb la cooperació de l’afavorit amb aquest do, és clar. Amb això volem dir que si Jesús ens recorda el deure de perdonar, ho fa perquè tots hem estat perdonats ja abans i per sempre. Més encara: sense aquest perdó la comunitat, l’Església s’esvaeix poc a poc, els seus membres es van deslligant, perquè la nostra Església no és la dels «purs» sinó la dels redimits que saben que han de demanar perdó i atorgar-ho com una de les principals tasques de la seva vida. Jesús acaba recordant que no es tracta d’una petita fallada sense importància sinó d’una qüestió que Déu mateix, el Pare, revisa amb molta atenció. Perquè si he estat perdonat però no demano perdó ni, sobretot, no perdono estic negant la força mateixa de la redempció de Crist i la mateixa paternitat de Déu, per a qui tots som els seus fills, amb «dret» a gaudir del seu amor i perdó i amb el deure d’atorgar-lo sempre que ens el demanin (que mai a l’església es parla de perdonar sense que l’altre ho demani i deplori el mal que ha fet).». En fin, todo esto para decir que si Jesús nos recuerda el deber de perdonar, lo hace porque todos hemos sido perdonados antes y siempre. Y más todavía: sin este perdón la comunidad, la iglesia se deshace también poco a poco, sus miembros se van separando porque nuestra iglesia no es la de los “puros” sino la de los redimidos que saben que deben pedir perdón y otorgarlo como una de las principales tareas de su vida. Termina Jesús recordando que no se trata de un pequeño fallo sin importancia sino una cuestión de la que Dios mismo, el Padre, revisa con mucha atención. Porque si he sido perdonado pero no pido perdón ni, sobre todo, no perdono estoy negando la fuerza misma de la redención de Cristo y hasta la misma paternidad de Dios, para quien todos somos sus hijos, con “derecho” a disfrutar de su amor y perdón y con el deber de otorgarlo siempre que nos lo pidan (que nunca en la iglesia se habla de perdonar sin que el otro lo pida y se duela de lo que ha hecho).