Aquest diumenge coincideix amb la Festa de l’Exaltació de la Santa Cruz, Festa del Senyor, i per això preval a la de tot l’Any, i ens va molt bé per aprofundir en les paraules de Jesús que el diumenge passat ens convidava a reconnectar amb l’amor de Déu en Crist i a prendre la Creu per a seguir els seus passos que ens conduiran a la meta de la nostra vida d’homes creats i també redimits: la plena comunió amb Déu i amb els altres a través de la transformació, la identificació amb Crist a través de l’amor i del servei a Déu i els altres.
El que cal en primer lloc és preguntar-nos quin és per a nosaltres aquest camí d’amor, servei i lliurament de Jesús, si és que som autèntics seguidors seus, veritables cristians, si estem convençuts que només entrant “en la espesura de la Cruz” com deia sant Joan de la Creu, obtindrem tot el que té de bo la vida i de Déu mateix. Perquè la Creu, com ens recorden les lectures, és signe efectiu de vida i salvació.
L’Evangeli evoca la primera lectura del llibre dels Nombres, entenent que la creu fa referència a la serp alçada en el desert, la qual de signe de càstig, sofriment, malaltia i mort, esdevé manifestació de la salvació divina. O, més ben dit, Déu mateix transforma la serp, per la seva voluntat misericordiosa, de càstig en signe de perdó i curació. A l’Evangeli, el Signe es farà definitiu: aquesta vegada el Fill de l’home, Jesús mateix, és qui serà elevat perquè es manifesti a tothom i en tots els temps la voluntat salvífica i redemptora del mateix Déu.
Jesús mateix ho explica a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell que n’ha baixat, el Fill de l’home» i ho ha fet per canviar de veritat la realitat humana. Que per al mateix Déu aquest fos el mitjà de redimir i restaurar la vida sencera i el cor de l’home, és un gran misteri, sens dubte. Però cal confiar en el seu criteri, perquè si va arribar a l’extrem de l’Encarnació a la Creu, és que certament no hi havia, hi ha o hi haurà un altre camí.
Al fragment de l’Evangeli de Joan que llegim avui, la irrupció de Déu en la història, el seu regne o regnat està estretament associat a la persona de Jesús i la seva autèntica implantació, la que afecta la vida dels homes, es produeix en la Creu. Proclama que Jesús és el rei de tot aquell que vulgui seguir-lo i acceptar la seva Paraula i la seva salvació, la voluntat divina: “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”, voluntat que s’ha realitzat i complimentat en la crucifixió, fet que per sant Joan esdevé també exaltació, quan el fill de l’home ha estat enlairat a la vista de tots.
Des d’aquell moment, la Creu va ser, i continua sent, motiu d’escàndol, fins i tot per als mateixos cristians, que oblidem completament que en ella hi ha la culminació d’aquest camí estret i difícil que Jesús ens convida a seguir si volem fer una cosa veritable amb la nostra vida i no acabar en la frustració més extrema: qui cregui en aquest Signe, no serà jutjat però qui no hi cregui, ja està jutjat, això és, ja ha apostat la seva vida al cavall equivocat que el durà a la perdició, al desaprofitament de la seva existència.
En els últims temps ens hem acostumat, potser massa, a considerar Crist només com un Salvador positiu, ressuscitat, victoriós i és cert, per descomptat; però sovint se’ns oblida l’altra part, la que ens recordava l’Evangeli del diumenge passat: qui vulgui venir amb mi que carregui la seva creu i em segueixi. Es diu també que la persistència del mal i el sofriment en el món és la pedra de toc contra la fe en Déu, però la Creu és la resposta divina a tot el que s’ha sofert, sofreix i sofrirà. Si Jesús, que era veritable home i veritable Déu, va patir de manera desassenyada i va morir en la seva carn, això és, en tot el que li va ser possible, vol dir que cap mal ni cap sofriment li és aliè, que tots els que ho passen malament es poden sentir personalment acompanyats per Ell. Potser portem molts anys negant-nos a patir gens ni mica; hem separat gairebé del tot l’esforç, la ascesis, el sofriment propi i dels altres de la nostra vida cristiana, però cada vegada que contemplem la Creu ens adonem que això no és veritat. Fins a la fi del món, Crist continua present, viu i ressuscitat, però també sofrint i acompanyant tots els sofrents i donant-los vida i esperança. La Creu és totes dues coses: sofriment i mort i vida per sempre, no es pot arribar al final, a la meta, a la resurrecció sense deixar-nos transformar per la força del Crucificat, gràcies a la qual Ell ens dona la seva mà.