Les accions de Jesús a l’Evangeli d’avui confirmen el que llegim a la primera lectura: «Déu no va fer la mort ni li agrada que l’home perdi la vida». Un dels seus objectius principals en el nostre món va ser preservar i restaurar la vida, amenaçada, paradoxalment, per la capacitat humana per separar-se de Déu. I és que Déu és l’origen de la vida, Ell mateix és el Vivent per excel·lència i tot el que existeix ve de la seva lliure voluntat. Ens va crear, ens sosté i en Crist va voler reparar i restaurar tot allò que nosaltres mateixos havíem danyat i destruït. No és Déu qui amenaça la vida sinó nosaltres i en el nostres temps aquesta amenaça està arribant al paroxisme, pràcticament a la desesperació i la bogeria. Pretenem protegir la vida i la salut de les persones per sobre de tot, i l’anomenada restauració de la naturalesa, però s’hi vol arribar pel camí contrari: destruint recursos i la mateixa vida humana precisament quan més protecció necessita, en el seu començament i en el seu final. La vida no és un concepte, una idea, una elecció sinó la realitat més bàsica, el fonament de tot. És la flama tremolosa que no es pot apagar mai, la canya esquerdada que Déu no vol trencar. Per això, Jesús, a l’Evangeli, reacciona immediatament per protegir la vida d’una nena, la filla del cap de la sinagoga: està a les últimes i Ell hi va per imposar-li les mans, es curi i visca. Pel camí, es troba una altra dona en perill de mort. Fa dotze anys que perd sang, que és la vida, i no ha pogut trobar cap remei; al contrari, ha consumit gairebé tot el que li queda de vida per trobar-lo sense resultats. En veure Jesús, intueix que Ell és el remei i se li acosta per tocar-li el mantell d’amagat. Jesús se n’adona, perquè nota la vida que ha sortit d’Ell i pregunta qui l’ha tocat d’aquesta manera, amb fe i esperança. La dona s’identifica i Jesús beneeix la seva acció. La dona ha cregut que tocant-lo n’hi havia prou per sanar interiorment i ha estat així. Jesús ho confirma: la teva fe t’ha curat, t’ha unit a mi, ha fet que la vida sortís de mi cap a tu. Quan finalment Jesús arriba a casa del cap de la sinagoga, la nena, de dotze anys, ja és morta. Ara és Ell qui mostra fe i decisió malgrat que tots creuen que serà en va, i fins i tot ja han començat el dol. Jesús se li acosta, li agafa la mà (ja és fet extraordinari tocar un mort, cosa que generava impuresa) i li parla, li diu que s’aixequi de la mort, per ressuscitar. Jesús restaura la seva vida, dona continuïtat als seus escassos dotze anys de vida, a punt de convertir-se en adulta en aquella època. Jesús, finalment, no vol que el fet es difongui, no l’ha fet per propaganda de la seva persona o la seva imatge, sinó per donar compliment a la seva missió de protegir i renovar la vida de cadascun de nosaltres. Viure en comunió de fe, amor, vida amb Crist és deixar-nos sanar per Déu. La nostra vida està amenaçada, ara més que mai, especialment per la falta de fe i la desesperança, però Crist ha vingut, precisament, perquè tinguem vida i vida en abundor, vida eterna.
Primera lectura: Sabiduría 1, 13-15; 2, 23-24
Déu no va fer la mort,
ni li agrada que l’home perdi la vida;
Ttot ho ha creat perquè existeixi,
ha format el món perquè l’home visqui,
sense posar-hi cap mena de verí de mort.
El reialme de la mort no és de la terra,
perquè la bondat i la justícia són immortals.
Déu no creà l’home sotmès a la mort,
sinó a imatge de la seva existència eterna.
Però l’enveja del diable va introduir la mort al món,
i els partidaris d’ell
són els qui en fan l’experiència.
Segunda lectura: 2Corintios 8, 7. 9. 13-15
Germans,
vosaltres teniu abundantment de tot: fe, doctrina, coneixement, interès per tot, i fins l’amor amb què us estimem. Sigueu també generosos en aquest favor que us demano.
Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa.
No seria just que, per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que en el moment present, buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells, que supleixi el que us farà falta a vosaltres, mirant que hi hagi igualtat.
És allò que diu l’Escriptura: «Ni als qui n’havien recollit molt els en sobrava, ni als qui n’havien recollit poc els en faltava.»
Evangelio: Marcos 5, 21-43
En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu:
«La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.»
Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.
[Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien fet sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia.
No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava:
«Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona.» A l’instant se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent:
«Qui m’ha tocat la roba?»
Els deixebles li deien:
«La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?»
Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué:
«Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau».
Encara parlava, que] arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen:
«La teva filla és morta. Què en trauràs d’amoïnar el mestre?».
Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga:
«Tingues fe i no tinguis por.»
I només va permetre que l’acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu:
«Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm.»
Ells se’n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dóna la mà i li diu:
«Talita, cum», que vol dir: ‘Noia, aixeca’t.’
A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir.
Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.