L’ensenyament directe i les paràboles de Jesús apunten –fa uns quants diumenges que ho notem i ho diem– a la necessitat que tenim com a cristians d’acollir la presència i l’acció de Déu a les nostres vides i a la història comuna. Jesús mateix és el Signe, la prova, el Sagrament viu del canvi anunciat per Déu mateix i que pretén l’alliberament, salvació, redempció de tots els seus fills. Per això, amb tot el que hem vist i escoltat, podem afegir que la petició dels deixebles, que obre el fragment de l’Evangeli d’avui, és molt lògica: ‘Augmenta’ns la fe’, perquè és imprescindible per poder viure en sintonia amb l’acció de Déu amb nosaltres. Aquesta fe és també el nucli de l’aliança (primera lectura), és la perseverança (o resiliència) a veure i obrar en la realitat com sabem, perquè ho creiem, que Déu actua. És essencial per distingir la realitat la intervenció de Déu de les aparences que embolcallen la realitat (injustícia, violència, pecat, mal, contumàcia). Jesús respon amb unes paraules que podem entendre com una invitació a ‘desenganyar-nos’ (que diria santa Teresa): la fe és regal, acció de Déu en cadascú de nosaltres, però també és acolliment nostre, assentiment, aprofundiment de la relació personal amb Déu mateix en Crist. Jesús els diu que han vist moltes accions extraordinàries fets que Ell fa fet i que, si tinguessin fe, ni que fos poca, alguna cosa d’aquestes també podrien fer. Fe és confiança en Déu, en el Pare que ha enviat a Crist, deixar-se portar per l’Esperit que també el mou a Ell per seguir endavant en la missió de portar llum, salvació, misericòrdia i redempció a tothom. Aquesta fe ens fa veure com a de ser la veritable relació amb Déu, que no és un estira i arronsa, un servei a sou o recompensa sinó un lliurament de la pròpia vida, un saber i un agradar el servei a aquesta missió, a la manifestació mateixa de Déu, com el millor i més útil de la nostra vida. Amb la fe se’ns mostra el que som i amb Qui ho som, no el que fem; i que això «ens realitzi». És comunió progressiva, anar comprenent la voluntat del Pare, l’únic camí de vida i salvació.
Primera lectura: Habacuc 1, 2-3; 2, 2-4
Fins quan, Senyor, demanaré auxili
i no m’escoltareu,
cridaré: «Violència»,
i no em salvareu?
Per què deixeu que vegi aquestes calamitats
i contempli tantes penes? Tinc davant els ulls devastacions i violències;
hi ha baralles i s’aixequen discòrdies.
El Senyor em respongué:
«Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila,
que es puguin llegir corrents.
És una visió per a un moment determinat,
que aspira al seu terme, i no fallarà.
Espera-la, si es retardava;
segur que vindrà, no serà ajornada. »
L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur,
però el just viurà perquè ha cregut.»
Segunda lectura: 2Timoteo 1, 6-8. 13-14
Estimat,
et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu
que portes en virtut de la imposició de les meves mans.
L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia,
sinó de fermesa, d’amor i de seny.
Per tant, no t’avergonyeixis ni del testimoni que donà el nostre Senyor
ni de mi, que estic empresonat per ell;
tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli,
suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna.
Tingues com a norma la doctrina sana que has escoltat dels meus llavis,
i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist.
El tresor que t’ha estat confiat és valuós.
Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres.
Evangelio: Lucas 17, 5-10
En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor:
«Doneu-nos més fe.»
El Senyor els contestà:
«Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria.
»Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula?
No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu:
“Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»