Jesús continua fent front al patiment i al mal que es manifesten en la malaltia. És la manifestació que Déu té cura dels seus mostran-se com a guaridor i reparador de les seves creatures que sofreixen i ja no segueixen l’ordre de la creació: la plena comunió entre ells i Déu. Ja vam dir, fent-nos ressò de l’Escriptura, que hi ha una relació entre pecat i malaltia. Aquesta, moltes vegades, és un reflex del principal mal que angunieja l’home: haver-se separat de Déu, rebutjar la seva natural dependència vers Ell, cosa que degenera les relacions amb els altres. Per descomptat que hi havia, i hi ha, malalties i malalties. En temps de Jesús, i fins no fa pas gaire, si és que ja s’ha superat, una de les que marcava tots els aspectes la vida d’un home era la lepra. És una malaltia que es fa visible i que marca la persona d’una manera terrible. En l’antiguitat (primera lectura) feia a l’israelita «impur», això és, se l’expulsava de la comunitat de culte i de la companyia dels altres. Avui a l’Evangeli se’ns presenta un leprós que, saltant-se la Llei, s’acosta a Jesús per suplicar-li la curació, desesperat, sens dubte, i amb esperança per la fama que Jesús tenia com a guaridor de qualsevol mal. Decideix posar-lo a prova suplicant-li que el curi. Ho fa, a més, amb tota confiança: «si voleu, em podeu purificar», és a dir, sé que pots, reconec el poder que et dona la teva autoritat. Jesús no s’hi pot negar, i queda net. El text diu que per fer-ho «el va tocar», saltant-se també la Llei, el primer miracle. I com en les altres malalties i curacions, «a l’instant, la lepra desaparegué» i «va quedar pur». Però la lepra era una malaltia més complicada que les altres i requeria presentar-se davant el sacerdot que havia de certificar que aquesta havia desaparegut efectivament i per poder retornar al que havia quedat net el seu lloc en el poble d’aliança. D’aquesta manera podria reprendre la seva vida, o el que en quedés, i tornar al culte, a la relació amb Déu. Aquest miracle mostra el sentit del que fa realment Jesús, molt més que curar o alleujar el sofriment: renova, restaura, cura la realitat humana sí però profundament. I no n’hi ha prou amb la restauració «interior», del convenciment de cadascú de l’amor de Déu, per tirar endavant sense tenir en compte l’opinió dels altres . No, es tracta de l’home complet, d’un tot, del seu ser i les seves relacions. Som cos i som ànima i som també la nostra família, les nostres relacions. No n’hi ha prou amb la meva curació, cal sanar tota la meva realitat, i per a això caldrà molt més que paraules i bones intencions. A més de la cura de cadascun i haurà de ser possible un nou espai de trobada i relacions perquè aquesta curació pugui mantenir-se i «progressar», cap a la veritable meta de la vida humana, que no és una «cursa» fins a la jubilació i la mort, sinó la comunió plena. Pel això, cal que el miracle es conegui, encara que el que ha quedat pur es passa en elogis que li portaran problemes a Jesús. És una dada evangèlica que Ell no volia aquesta propaganda, cosa que ens resulta estranya si es té en compte la naturalesa de la seva missió i el temps limitat de què disposava. Per què aquest «secret messiànic»? És un d’aquests temes de l’Evangeli que generen debat i interpretacions, però Jesús fuig d’aquesta propaganda perquè, en el fons, tot o gairebé tot depèn de la trobada personal amb Ell. És la seva persona la que fa present la novetat, el veritable canvi. No és un moviment social, és la construcció del nou poble de Déu obert a tots, però fonamentat en la trobada i acceptació personal d’Aquell que és Redemptor, Renovador de tota la humanitat. Ya dijimos, haciéndonos eco de la Escritura, que hay una relación entre pecado y enfermedad. Esta, en muchas ocasiones, no es sino un reflejo del principal mal que aqueja al hombre, que es haberse separado de Dios, rechazar su natural dependencia respecto de Él, que se convierte también en la corrupción de las relaciones con los demás. Por supuesto, había y hay, enfermedades y enfermedades. En tiempos de Jesús, y hasta hace muy poco, si es que acaso se ha superado, una de las que marcaba en todos los aspectos la vida de un hombre era la lepra. Es una enfermedad que se hace visible y que marca a la persona de un modo terrible. En la antigüedad (primera lectura) hacía al israelita “impuro”, esto es, le expulsaba de la comunidad de culto y de la compañía de los demás.
Primera lectura: Levítico 13, 1-2. 44-46
El Senyor digué a Moisès i a Aharon:
«Si algú té a la pell una inflor, crostes o erupcions que facin témer el mal de la lepra, serà portat al sacerdot Aharon o a un dels seus fills sacerdots.
Els qui pateixen del mal de la lepra han d’anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca, i han de cridar: “Impur, impur!” Mentre el mal persisteixi són impurs, i han de viure sols, fora del campament.»
Segunda lectura: 1Corintios 10, 31-11, 1
Germans,
Germans, quan mengeu o begueu, o feu alguna altra cosa, feu-ho tot a glòria de Déu.
No sigueu mai ocasió d’escàndol, ni per als jueus, ni per als grecs,
ni per a l’Església de Déu, tal com ho faig jo, que en tot procuro d’adaptar-me a tots, i no busco allò que em convé a mi, sinó allò que convé als altres, perquè se salvin.
Seguiu el meu exemple, tal com jo segueixo el de Crist.
Evangelio: Marcos 1,40-45
En aquell temps, es presentà a Jesús un leprós, s’agenollà i li digué, suplicant-lo:
«Si voleu, em podeu purificar.»
Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué:
«Sí que ho vull: queda pur.»
A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur.
Tot seguit Jesús el va fer marxar, després de recomanar-li seriosament
de no dir-ho a ningú, sinó d’anar a fer-se examinar pel sacerdot, oferir per la seva purificació el que Moisès havia ordenat i certificar que ja era pur.
Però ell, així que se n’anà, començà de proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, tant, que Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.