Jesús continua mostrant-nos els camins del regne que ha vingut a instaurar i un recurs privilegiat per a l’ensenyament són les paràboles, dites, precisament, del regne de Déu. Són un gènere especial per exposar-nos, sovint d’una manera paradoxal, el que podem i hem de fer per a participar d’aquesta nova realitat que neix amb Jesús. Jesús no s’inventa el gènere sinó que l’aprofita, com tantes coses, de la gran Tradició bíblica que l’utilitza molt, especialment els profetes i els savis. Mitjançant les paràboles Jesús ens apropa a realitats profundes, difícils d’entendre i que d’aquesta manera es fan assequibles a tothom, d’una manera o altra, en els diferents moments i situacions de la vida. De manera especial, ens conviden a entrar en la mateixa realitat que anuncien fent-nos interpretar la nostra vida des de la situació, experiència o relat que transmeten.
En el cas d’avui, la primera lectura, de la profecia de Amós, ja ens orienta per entendre que es tracta de la justícia i la injustícia en temes econòmics. Des de l’inici, els profetes van denunciar el comportament de molts beneïts amb la riquesa i la seva irresponsabilitat respecte els seus compatriotes i germans en l’Aliança. Déu és l’origen i dador de tota riquesa; hem rebut d’Ell tot el que tenim amb l’obligació de cultivar-ho i fer-ho créixer però no a qualsevol preu. L’objectiu no és la riquesa en si, encara que aquesta és necessària, sinó sustentar la comunitat sencera, evitant la seva explotació, tant per part dels rics com dels pobres, dels qui exploten els menys llestos o desfavorits i dels qui pretenen viure sense treballar.
Així, la paràbola ens convida a considerar quina és al millor sistema o saviesa a l’hora d’entrar i viure les exigències del regne i amb quina “justícia” es governa. Ho fa mostrant el “mal exemple” de l’administrador infidel, que mostra una astúcia especial per a sortir-se’n de la situació compromesa a la que s’ha vist abocat per culpa dels seus enganys: rebaixant els deutes que tenen amb el seu amo com a creditor és d’alguna manera perdonar, cedir, evitar l’abús (potser el que ell mateix aplicava, però la paràbola només diu que és acomiadat per malbaratar els béns de l’amo), tot i que ho fa per a salvar-se.
Els cristians podem aplicar aquesta mateixa astúcia avançant la cessió dels nostres béns, cedint-los, com Jesús ha ensenyat (cf. Lc 14,33): renunciant a tenir “bens propis” és essencial per a seguir-lo. I també anant del que és menys valuós, de l’obtingut amb deshonestedat, fins al que considerem el nostre per dret o, fins i tot, de tot allò que estem orgullosos de posseir. El regne, seguir a Jesús, no va d’obtenir i conservar, la seva seguretat no està en els béns materials (ni en els espirituals afegiria sant Joan de la Creu) sinó en la saviesa profunda de donar-ho tot com a únic mitjà per obtenir-ho tot, que és el que de veritat val.
