Jesús sabia que per acabar la seva obra, amb el temps de la seva no n‘hi hauria prou i calia un altre «cos», que el fes físicament present a través de tota la història de la humanitat. Aquest altre cos hauria de sorgir de la comunitat que anava reunint a redós seu, els que l’acollien i creien en Ell com a enviat de Déu: el nou poble de Déu. Com tot poble, aquesta comunitat necessita responsables, líders, dirigents, conductors per mantenir-la i guiar-la pel camí escollit. Per aquest motiu, Jesús escollí els Dotze, Pere entre ells. L’Evangeli dona testimoni d’aquesta elecció i de la voluntat del Senyor per situar a Pere com a pastor de l’Església, especialment després de les dificultats posteriors a la Pasqua. I ho fa, en primer lloc, amb l’exemple de la seva pròpia vida. Per començar, cal que sàpiga reconèixer on és i com parla Déu, perquè sigui capaç d’escoltar-lo. Per la Paraula, tots sabem que és Déu mateix qui s’avança, es revela, es manifesta, mitjançant paraules i gestos que cal acollir i entendre. És Ell qui porta la iniciativa per donar-se a conèixer i manifestar gradualment la seva presència salvífica i de redempció. Per això, s’ha servit de persones concretes, Moisès i els profetes, per a mantenir viva i actualitzada la presència de la seva Paraula, (primera lectura), sobretot en moments de crisi de fe, quan Israel confon Déu amb un altres déus falsos, gairebé sense adonar-se’n, i el profeta busca una sortida, una solució, que sempre és la «reconnexió» amb la Paraula que el profeta és capaç de reconèixer. Jesús mateix és el Fill de Déu, molt més que cap altre profeta, però en la seva humanitat plenament assumida necessita l’oració per estar en plena comunió amb el Pare. Mentre Jesús prega, gairebé durant tota la nit, els seus deixebles marxen, perquè Ell els ho ha dit o perquè es desil·lusionen, com assenyala algun comentarista. En qualsevol cas, Jesús els va a trobar caminant sobre l’aigua, perquè tenen problemes amb la mar i la barca, i es manifesta enmig de la tribulació. Ells el confonen amb un «fantasma» o esperit «residual» però Ell és el Fill de Déu que està pel damunt de tota la creació, la qual el reconeix, reverencia i obeeix. Això és el que Jesús vol transmetre a Pere, aprofitant que aquest també li vol mostrar que Ell és el seu Mestre i la comunió efectiva que li té. Per Pere li demana poder fer el mateix que Ell, i és capaç de deixar la barca i començar a caminar sobre l’aigua desbridada. Al principi, funciona: Pere, amb els ulls posats en Jesús, camina sobre la tempesta i s’acosta al seu Mestre però la força del vent i la mateixa situació fan que s’espanti i que la seva confiança flaquegi, la seva fe dubta i comença a enfonsar-se. Però Jesús és allà per a treure’l de l’aigua i de la seva poca fe i també per calmar la tempesta que amenaça amb enfonsar-los a tots. Per això els deixebles el reconeixen com qui és, el Fill de Déu, això és, la seva presència concreta i personal, la seva mateixa Paraula i actuació. El camí de Pere i els apòstols es configura: per guiar i sustentar el poble de la nova aliança necessiten mantenir la seva confiança i la seva fe en Jesús, el Fill de Déu. Els és imprescindible per a no enfonsar-se en les tempestives aigües d’on Jesús els ha salvat. Nosaltres també naveguem o caminem sobre aquestes aigües, cadascú com sap o pot, però sempre amb els ulls i el cor posats en Jesucrist.
Primera lectura: 1Reyes 19,9a.11-13a
En aquells dies, Elies arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu, i passà la nit en una cova. El Senyor li va fer sentir la seva paraula, i li digué: «Surt fora i estigue’t a la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà.»
Llavors vingué una ventada tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques davant el Senyor, però el Senyor no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era. Després vingué foc, i el Senyor tampoc no era en el foc. Finalment vingué el so d’un aire suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí a fora i es quedà a l’entrada de la cova.
Segunda lectura: Romanos 9,1-5
Germans, us asseguro per Crist que dic la veritat, que no menteixo; la meva consciència, guiada per l’Esperit Sant, n’és també testimoni: Sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor: tant de bo fos jo proscrit del Crist, en lloc dels meus germans, el poble del meu llinatge. Com a israelites, és d’ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; són d’ells també els patriarques, i finalment, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu per damunt de tot. Sigui beneït per sempre, amén.
Evangelio: Mateo 14,22-33
Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d’avançar, perquè el vent era contrari. Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren, s’esveraren pensant que era una fantasma, i cridaren de por.
Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que sóc jo.»
Pere li digué: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua.»
Jesús contestà: «Ja pots venir.»
Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s’acovardí i començà d’enfonsar-se. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me.»
A l’instant Jesús li donà la mà i li digué: «Quina poca fe! Per què dubtaves?» I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà.
Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu.»