«Senyor meu i Déu meu!» En aquest diumenge de l’octava de la Pasqua, la Paraula ens convida a contemplar amb molta atenció l’Església, la nostra casa, la nostra família, que és ara i fins a la fi dels temps, el cos de Crist ressuscitat, viu i present en aquest món real que ens embolcalla. La primera lectura ens recorda, perquè ho entenguem, el que la Pasqua ha mogut en el cor i la vida dels deixebles: ens ha donat, realment, un cor nou. Es diu que «tots tenien un sol cor i una sola ànima» de manera que, a poc a poc, deixaren d’anomenar com a «propi» al que tenien i el que eren. D’aquesta manera, L’Església es va anar convertint en el lloc que ens acull a tots, i destinada a acollir tots els homes. Només així és possible sortir de l’individualisme, de l’egoisme, per acostar-nos a viure, junts, com a nova humanitat, homes recreats per la força del Ressuscitat. I això és el que mostra l’Evangeli: la realitat íntima, profunda de l’Església del Senyor Jesucrist. El Senyor està al mig d’ells, per més que vulguin tancar les portes o estiguin atemorits. La primera paraula seva sempre és ‘pau a vosaltres’, és a dir, l’anunci de Crist viu ha restaurat la comunió, ha perdonat l’oblit, el dubte, la traïció i ha reconstituït com a col·legi apostòlic i deixebles als qui un dia va cridar per estar amb Ell i perquè compartissin la seva missió. Jesús es manifesta en cada assemblea cristiana com qui és: el Crucificat que ha ressuscitat, restaurant la naturalesa humana segons el pla de Déu. Ell explica les Escriptures i dona i assigna a cadascun l’Esperit Sant, perquè la seva glorificació garanteix la comunió directa amb Déu a través de la seva Persona. El do de l’Esperit mateix de Déu garanteix l’enviament i la missió: aquests homes, i tots els cristians, són enviats a perdonar els pecats o a retenir-los, si cal, amb la condició que el pecador reconegui el seu mal i el rebutgi perquè el perdó es faci realitat en una vida nova i no sigui només un bon desig o una paraula. El text d’avui també explica el cas de l’apòstol Tomàs que volia «veure» i tocar amb la seva mà les ferides del Senyor perquè volia estar segur de tot el que li havien dit, que Jesús vivia. Se’ns explica que el Senyor, en una nova trobada dominical amb tots ells, es va se li va adreçar directament perquè toqués les seves ferides i cregués. A part de totes les connotacions d’aquest missatge que, com tots els de Jesús, va molt més allà del moment en què es pronuncien (a la seva identificació amb tots els ferits d’aquest món i la possibilitat de «tocar-los» a ells), el Senyor li està fent veure i viure la imponent realitat de la seva presència física cada vegada que la comunitat celebra el misteri del seu lliurament, l’Eucaristia, la Missa. En ella, Jesús s’hi fa present, parla, ensenya, es deixa tocar en el seu propi cos ressuscitat (i present sacramentalment) per finalment unint-se a la vida particular de cadascun dels participants que poden combregar i ho fan en la «gràcia» d’una neta consciència, la confiança també obtinguda en el sagrament de la penitència, de no haver trencat la comunió ni amb el Senyor ni amb els altres.
Primera lectura: Hechos de los apóstoles 4, 32-35
La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i ningú d’ells no parlava de les coses que posseïa com si fossin pròpies, sinó que tenien tots els béns en comú.
El testimoni que els Apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar grans miracles.
Tots els creients eren molt ben vistos de la gent. Entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o d’immobles els venien, dipositaven als peus dels Apòstols el producte de la venda i era distribuït segons les necessitats de cadascú.
Segunda lectura: 1Juan 5, 1-6
Estimats:
tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu, i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell.
Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments.
I aquests manaments no són feixucs, perquè cada fill de Déu és un vencedor del món. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món.
¿Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu?
Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l’aigua i per la sang; no per l’aigua solament, sinó per l’aigua i per la sang, i l’Esperit en dóna testimoni, ja que l’Esperit és la veritat.
Evangelio: Juan 20, 19-31
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué:
«Pau a vosaltres.»
«Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
«Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.»
Llavors alenà damunt d’ells i els digué:
«Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren:
«Hem vist el Senyor.»
Ell els contestà:
«Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.»
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes,
Jesús entrà, es posà al mig i els digué:
«Pau a vosaltres.»
Després digué a Tomàs:
«Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» No siguis tan incrèdul. Sigues creient.»
Tomàs li respongué:
«Senyor meu i Déu meu!»
Jesús li diu:
«Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.»
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.