Un cop il·luminat el camí cap a la Pasqua (lluita contínua contra la temptació) per a arribar a la restauració i redempció de tot el que Déu sempre ha volgut per a nosaltres (l’home nou, Crist en la Transfiguració), en els tres últims diumenges afrontem les tres característiques o dimensions essencials d’aquesta transformació, restauració i redempció: necessitat del Déu veritable, tornar a veure la Llum original de la creació i, per sempre, la vida que no s’acaba.
Avui se’ns parla del més urgent: la set que té el nostre cos i el nostre esperit de l’essencial, de la veritat, del que dura per sempre. És el primer, perquè sense beure no s’aguanta, com ens recorda la primera lectura. El dejuni pot durar dies i setmanes, però sense aigua no aguantem gaire. És el primer que sent Israel tot just ha començat el seu èxode pel desert. I aquesta set significa el vincle essencial amb Déu, que som les seves criatures i podem aguantar moltes coses, però no la seva llunyania. Aquest allunyament, que sempre és per culpa nostra, ens deshumanitza. Hem volgut tallar els llaços creacionals i això té sempre un cost, el nostre ésser es desnaturalitza, perd el nord i pretén, com veiem arreu, autodeterminar-se, autoconstituir-se, però sense èxit real ni durador. Per això Déu mateix ha volgut reconstruir aquest vincle o manifestar que per part seva sempre ha estat i està obert però que necessita el nostre assentiment i col·laboració per funcionar (els intents a través de Moisès que narrava la primera lectura).
És el que va venir a reparar Jesús, com deixa clar la conversa amb la Samaritana del relat evangèlic. Jesús, cansat del camí, assedegat, reconeix la seva necessitat com a home i demana a aquesta dona, contràriament als estàndards religiosos, que li doni aigua.. La dona, és clar, s’estranya que un jueu li demani alguna cosa, que li demani aigua. Ella sap perfectament, com Ell, que jueus i samaritans no es tracten, ni tan sols es reconeixen mútuament com a interlocutors. Jesús, directament, es refereix al do de Déu del qual és portador i que, en realitat, és Ell qui li està oferint beguda, restaurar la relació perduda (per raons històriques i missioneres, Jesús ho intenta amb una samaritana després del seu fracàs amb els jueus). El diàleg, com és propi de l’evangelista Joan, es mou entre l’humà i el diví, el que es veu i el que no, perquè el temporal i realment present (la set i el do de Déu en Jesús) manifesten el que és realment important: com restaurar el vincle vital entre Déu i el seu poble. Jesús li revela, ens revela, que en Ell hi ha el que més anhelem, busquem i desitgem, allò que únicament omple el nostre buit interior que és infinit i res d’aquest món pot omplir (cap d’aquestes «revolucions» que mai troben un nou punt on aturar-se i han d’avançar fins a la que la substitueix, i així fins a l’infinit, que és l’absurd i el no ser).
En aquest diàleg, la dona, oberta a Jesús, va veient i entenent, primer, que Ell és un profeta que ensenya veritablement sobre Déu i després, qui és Jesús realment: el Messies, el que tots esperaven, el que ho dirà tot i ho restaurarà tot. Jesús, per això, pot transmetre-li la veritat oculta fins ara: els samaritans i tots adorem a Qui no coneixem però ara ha arribat l’hora per a la veritable adoració. La veritat la tenien els jueus, però ara s’ha manifestat per a tots en Jesús, un home que és també el Fill de Déu i per això pot reunir de nou els fills amb el seu Pare. Jesús portarà aquesta realitat seva fins al límit: serà obedient al Pare, com a home, fins a la mort i així ressuscitarà i refarà el vincle. Aquest és el seu aliment, el que el mou i també el que ens deixa com a deixebles i com a Església: entendre vitalment que el vincle està restaurat, que en Ell podem oferir el veritable culte, amb el nostre esperit (tot el nostre ser) en la veritat del nostre lliurament. Això ens empeny a la Missió com mai: hem d’anar a recollir els fruits d’aquest retrobament, d’aquest culte en esperit i veritat, que Jesús va venir i segueix aquí com Salvador del món.
