“Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”

Entre paràbola i paràbola, Jesús contesta als que el volen comprometre perquè Ell mateix es condemni amb les seves respostes. Li plantegen les qüestions més intricades i discutides perquè es posicioni i així poder-lo atrapar d’una manera o altra. El text d’avui refereix una de les controvèrsies més espinoses, llavors i ara també: les relacions entre religió i política, servei a Déu i als governants de torn. Jesús ho afronta des de la tradició bíblica, la revelació del Déu veritable. Ho veiem a la primera lectura, quan el profeta Isaïes parla de l’elecció d’un pagà, Cir el persa, com a «ungit», amb la missió d’alliberar el poble de Déu captiu a Babilònia, complerts els setanta anys del seu càstig. És a dir, per a la revelació, el governant és sempre l’encarregat d’una tasca que s’integra en el pla salvífic de Déu, que és qui regeix i governa, encara que no ho fa a la manera dels altres («els meus camins no són els vostres»). Per a complir-la, el Senyor l’escull i li dona tot el seu suport, sempre que es mantingui en els termes de l’encàrrec que se li ha fet (això és molt clar en la tradició profètica on es recull com Déu abomina d’aquells pobles designats per a castigar el seu poble quan s’excedeix). En aquest context a Jesús li presenten una qüestió molt compromesa: si s’han de pagar tributs al Cèsar romà o no, si això està d’acord amb la voluntat de Déu, que és rei a Israel. Ell entén, d’entrada, la seva mala voluntat, que no desitgen la veritat sinó atrapar-lo, i els dona la resposta que mereixen, per a descol·locar-los, i ho aconsegueix, a ells i a aquells que es volen aprofitar de l’Evangeli per fer-se amb el poder o per conservar-lo. La resposta és demolidora, per a descobrir la seva hipocresia i que el que volen és «temptar-lo». Demana que li mostrin la moneda amb què paguen l’impost sobre la que hi ha impresa la cara i la corresponent inscripció del Cèsar, perquè era ell qui es feia garant del valor de canvi de la moneda, i els diu que, com que la moneda és d’ell, que la hi poden retornar sense cap escrúpol. Darrere hi ha una fina ironia ja que tots sabien que els fariseus que pregunten eren molt nacionalistes (i per això molt volguts del poble) però també molt amics dels diners. El que els diu, en el fons, és que no hi ha cap problema en donar al Cèsar el que d’ell ve, però que el problema el tenen ells pel seu amor a la riquesa i els diners, encara que aquests vinguin del mateix diable. Aquest «Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu» s’ha utilitzat i s’utilitza a l’hora de discernir opcions socials o polítiques dels creients o de la mateixa Església, i així alguns afirmen que l’Església s’ha passat i es passa segles defensant sistemes polítics que ja no funcionen (primer la monarquia absoluta, que tenia poc a veure amb la monarquia tradicional, després la democràcia liberal i últimament, fins i tot al socialisme) però l’afirmació de Jesús traça una línia bastant nítida entre el que es deu a Déu, origen, fonament i meta de la nostra vida, i el que es deu als poders de torn, sempre temporals, sempre «escollits» per tenir cura en el temps dels fills de Déu i que ha de demostrar-ho amb el respecte degut a la veritat de Déu i de la seva creació. Això implica saber que el seu poder és per servir i que depèn de Déu, no com a delegats seus sinó com compromís en la seva obra i la mateixa finalitat, la qual transcendeix el temps i aquest món, i que és la plena comunió amb Déu, el retorn al Senyor que ens va fer i la real i veritable comunió entre nosaltres.