La gran festa de Pentecosta tanca, com cada any, les celebracions pasquals. Des del cel, el Senyor Jesús, «assegut a la dreta del Pare», compleix la seva penúltima promesa (l’última és que tornarà) i ens envia l’Esperit Sant, la promesa del Pare per excel·lència, la finalitat última i definitiva de la seva missió entre nosaltres. L’Escriptura i la Tradició, segons la teologia i la reflexió dels creients, ens ensenyen que el Fill de Déu es va encarnar i va viure entre nosaltres durant més de trenta anys com un veritable home, fent seu tot el que som, predicant i practicant la Bona Nova, i per fi, es va lliurar, va morir i ressuscitar, i va tornar altra vegada al Pare amb la nostra naturalesa i així poder compartir el mateix ésser de Déu, l’Esperit Sant, amb tots i cadascun de nosaltres, i amb tots i cadascun dels homes quan entenguin tot el ja ha succeït. Així, tal com va demanar Jesús, tots els deixebles, amb María, estaven reunits en un mateix lloc, quan «un so del cel, com si es girés una ventada violenta » es va fer present; tal com havia dit el mateix Jesús a Nicodem, com «un vent que bufa cap a on vol» i «sents el seu rumor, però no saps d’on ve ni a on va». És la intervenció de l’Altíssim, de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, que ha decidit culminar la història de Jesús donant-se a si mateix a cadascun dels creients: « se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells ». La força de Déu es dona a cadascun dels creients, ja «nets» i disposats per la Paraula de Jesús. De seguida es manifesten els seus primers fruits: plens d’Esperit Sant « començaren a expressar-se en diversos llenguatges », i de fet va ser així perquè molts jueus de la diàspora, de tots els països, els van sentir parlar cadascun en la seva pròpia llengua, «de les meravelles de Déu», això és, del que Déu mateix en aquest moment estava obrant, complint tot el que havia dit, viure fins a la fi de tot en el cor de cada home que l’accepti i aculli. Així ho interpreta Pere uns pocs versicles després i, millor encara, el mateix Jesús a l’Evangeli. Ens ho descriu, el vespre del mateix dia que Déu ho va fer tot nou en Ell, quan es presenta enmig dels apòstols, sense trucar a la porta ni esperar permís. Aquí se’ns diu que, des de la seva Humanitat Ressuscitada, anunci contundent de la futura condició humana, «alenà damunt d’ells i els digué: rebeu l’Esperit Sant». I també parla dels seus fruits i efectes: perdonar o retenir els pecats, que és el resum últim de la seva missió: Ell ens va enviar, igual que el Pare el va enviar a Ell, i ens va concedir el mateix que Ell tenia al seu costat per naturalesa, l’Esperit Sant. I ens el va donar perquè també nosaltres perdonem o retinguem els pecats, que no és altra cosa que les dues cares de la redempció: manifestar a tothom la Veritat d’un Déu que ens va crear i ens va salvar a costa del lliurament del seu propi Fill, que desitja salvar-nos i donar-se, però mai amb la mentida o el fingiment o forçant o enganyant la nostra llibertat, sinó entrant en les nostres vides de ple dret, per la mateixa porta: el nostre sí vital i confiat en la seva Paraula i la seva presència en les entranyes de la nostra vida.
Primera lectura: Hechos de los Apóstoles 2, 1-11
Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.
Estranyats i fora de si deien:
«No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna?
Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.»
Segunda lectura: 1Corintios 12,3b-7. 12-13
Germans,
Ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant.
Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres.
Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos.
Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.
Evangelio: Juan 20, 19-23
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué:
«Pau a vosaltres.»
Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
«Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.»
Llavors alenà damunt d’ells i els digué:
«Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó.»