Un altre encontre de Jesús en el seu camí cap a Jerusalem per culminar la seva missió. Aquesta vegada es tracta d’un necessitat privat de la llum del dia, un cec. En aquest Evangeli de Marc, Jesús ja ha fet molts signes, molts gestos extraordinaris que indiquen l’arribada del regne de Déu a qui ho sàpiga i ho vulgui veure. Aquesta vegada, a més, el signe ho és més que mai, ja que Jesús l’utilitza per ensenyar-nos tot el que ens cal saber per entendre el seu camí, la seva missió, i poder-la compartir.
El cec està assegut i esperant a la vora del camí de Jerusalem, un camí que l’Evangeli també converteix en signe de la decisió de Jesús hi camina amb determinació, amb plena consciència del que haurà de succeir. Quan Bar-Timeu, el cec, s’assabenta de qui és el que passa, Jesús de Natzaret, es posa a cridar: ‘Fill de David, compadiu-vos de mi’. S’adreça a Jesús per la seva fama, ben fonamentada, de guaridor. Qui passa és el ‘fill de David’, l’aspirant a rei amb el do i la missió de protegir el seu poble i sanar-lo de mals i malalties. Com que ja sap que ha curat altres necessitats, el crida confiant que també el curarà a ell. Els que l’envolten no l’ajuden, més aviat l’escridassen perquè calli, perquè deixi en pau el Mestre. Però Bar-Timeu no pot, sap que aquesta és la seva oportunitat i no li prendran. Per això continua cridant fins que Jesús el sent i mana que li portin. Quan li diuen a Bar-Timeu que jesús el demana, fa l’impensable, salta, llença el mantell, la seva única possessió que el protegia del mal temps i altres inconvenients. Per apropar-se a Jesús, Bar-Timeu ho deixa tot, literalment. I quan Jesús, li pregunta què vol que li faci, li demana l’única cosa que necessita de veritat: ‘Mestre, feu que hi vegi’. I succeeix el fet: Jesús li diu que la seva fe l’ha curat i el cec comença a veure-hi i, en comptes d’anar-se’n a les seves coses, a una nova vida amb la llum recuperada, segueix pel camí darrere de Jesús –»el seguia camí enllà»–.
Realment, l’Evangeli aquí ens ensenya el que més necessitem nosaltres. Per als deixebles d’aquell temps, que segueixen Jesús amb més o menys coneixement i confiança, se’ls recorda com és d’essencial reconèixer qui és realment Jesús el Natzarè. El gest del cec, que ho deixa i dona tot, per fer-se escoltar per Ell perquè el curi, és el que necessitem fer cadascun de nosaltres per entendre què ens juguem creient en Jesús. El text parla també del desig de curar les nostres fractures interiors, de satisfer les nostres necessitats veritables, especialment, la de la llum. És la clau per a poder «veure» Jesús com qui realment és: el Salvador i el Redemptor, que és molt més que un home. Ell ha vingut a això, a retornar-nos la vista (‘que la teva llum, Senyor, ens faci veure la llum’, com diu l’antífona de la litúrgia) perquè puguem veure més enllà de la carn, que és el signe, que l’amistat amb Ell i seguir-lo per aquest camí de lluita i de veritat, és el millor que podem fer amb la nostra vida per arribar a la finalitat que Déu mateix ha inscrit dins de cadascú de nosaltres. La resta és foscor i desaprofitament de la vida perquè tenir metes petites significa vides inútils. «Fora de Déu tot és estret», com deia Joan de la Creu, tot és foscor.
Primera lectura: Jeremías 31, 7-9
Això diu el Senyor:
«Crideu d’alegria, celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions, proclameu que el Senyor ha salvat el seu poble, la resta d’Israel!
Jo els faré venir del país del Nord, els reuniré des de l’extrem de la terra.
Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa.
Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs.
Perquè jo sóc un pare per a Israel,
i Efraïm és el meu fill gran.»
Segunda lectura: Hebreos 5, 1-6
Germans, els grans sacerdots, presos d’entre els homes, són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes pels pecats. No els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses. Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot: és Déu qui els crida, com va cridar Aharon.
Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat.» I en un altre indret diu: «Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.»
Evangelio: Marcos 10, 46-52
En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bar-Timeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.» Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi.» Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo.» Ells criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida.» El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi.» Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat.» A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.