“Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna”

En aquesta gran festivitat del Corpus Christi parem esment en la realitat de Déu que tenim al davant i que, potser per això, ens passa desapercebuda. Cada diumenge celebrem l’Eucaristia, i molts, també, cada dia. Corpus és el moment per considerar i agrair el gran regal de la presència física, veritable, real i sacramental de Crist enmig del seu poble. En l’Eucaristia es compleixen les promeses divines (primera lectura): el Senyor «va afligir» el seu poble, li va fer passar fam en el camí pel desert però el va alimentar amb el mannà, i no li va faltar mai el més important, la seva companyia, la seva presència. No ho va fer pel gust de veure’l patir sinó «per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor i veure si observaries o no els seus manaments». Es tracta de l’aliança, de viure d’acord amb els preceptes, que són les exigències de la condició humana per a viure com a família, comunitat, poble. Els manaments no es poden viure sense estar ben alimentats, i d’això s’encarrega el mateix Déu, en persona, mitjançant el mannà, a l’antiga aliança, i tot el culte i la litúrgia. Aquest aliment, a la nova Aliança, és el mateix Jesucrist com ens recorda l’Evangeli. Ell ha fet «sortir» al nou poble de Déu, de si mateixos, del seu entorn social i religiós per a fer d’ells el germen del nou poble en què tots tenim cabuda. L’Eucaristia, la Missa, és el cim de l’obra i del record viu de tot això: de la història de Jesús, la seva vida i paraules en mig nostre, el seu ensenyament i el seu lliurament als més pobres i a tots amb la finalitat de fer conèixer el veritable rostre de Déu. Al final, com que tot el que és humà s’ha d’acabar, va reunir els seus en un Sopar que resumeix i realitza tot el seu projecte. Durant la Cena es va oferir i donar a si mateix als seus amb molt més que paraules, fent del pa i el vi d’aquella nit el seu propi cos i sang, realitat personal i vida. Va ser un Sopar però era moltíssim més que un sopar d’amics. En primer lloc, no hi hauria hagut sopar ni banquet sense sacrifici, sense plat principal, sense carn per menjar ni vi per beure. És cert que també recordem i revivim la Paraula, els ensenyaments i els fets de Crist que narra l’Escriptura, però l’Eucaristia és molt més: Ell mateix es fa present en el moment culminant, tal com Pau explica a la segona lectura. En aquest moment decisiu es simbolitza i reviu tota la seva vida i la seva obra, i ho repetim com a «memorial», reviviscència, no com un simple record. Mengem, doncs, la seva carn i bevem la seva sang, que són veritable menjar i veritable beguda, no imatges o records perquè, així, la vida de Déu en Crist passi a la nostra naturalesa humana a través de la seva, glorificada i present. És també el nucli i el centre del culte, la litúrgia cristiana, la resposta que efectivament donem a Déu per l’increïble regal que és la persona i vida de Crist. Escoltem la paraula, l’acollim i abracem, però també el sacerdot ofereix la mateixa oració de lliurament de Crist, i tots ens unim amb Ell al mig i experimentem tots els fruits d’aquell moment, especialment en unir-nos a la persona sencera del Senyor en la comunió.