Avui continua el relat del diumenge passat, després de la «confessió» de fe de Pere, en el qual Jesús instrueix els seus deixebles. Son uns moments especials entre ell i els seus –»no volia que ningú s’assabentés»– diu l’Evangeli, perquè el que explica és dur i complicat, l’ensenyament més difícil, i també el més important: es tracta d’entendre el veritable camí del Messies, el que porta, misteriosament, des d’aquest món de misèria, pecat i alegries temporals, a la vida eterna, a la vida que des de sempre Déu ha volgut compartir amb tots nosaltres.
L’Evangeli diu que ells no ho entenien i amb raó: per anar on no saps has d’anar per on tampoc saps ni t’imagines, va escriure sant Joan de la Creu. Jesús explica el incomprensible, els introdueix en el misteri de l’actuació de Déu que no passa perquè el Messies prengui el poder i imposi el paradís en aquest món, sinó pel abaixament, el sofriment i la mort, que acaba en la resurrecció, la qual cosa encara és més difícil d’entendre. Els deixebles, recalca l’Evangeli, no ho entenen i no gosen preguntar. Jesús, ja a casa, els pregunta des d’una altra perspectiva: «de què discutíeu?» Ell ho sap però vol ensenyar-los, i aprofita el que guarden en el cor i que no volen manifestar perquè s’endinsin en el misteri. En aquest camí, el primer és l’últim, el que es posa al servei de tots és qui realment guanya, es guanya a si mateix i fa present el regne que Déu vol implantar. I els dona una lliçó ben pràctica: fa venir un noi, símbol de qui acull sense prejudicis l’amor de Déu i de qui no compta per a res en la societat humana, i el posa en mig de tots, el pren en braços i mostra quin és el veritable esforç cristià. Es tracta d’acollir la força i la presència de Déu, serà Ell qui faci realitat aquestes coses, amb la imprescindible col·laboració humana.
El que nosaltres cerquem, la curació d’arrel, en profunditat, de l’home i de la creació sencera, comença, tanmateix, amb aquest gesto tan senzill: acollir –i per tant creure– que el Déu veritable està decidit a salvar-nos per retornar-nos a Ell, una decisió que li costarà el lliurament del seu propi Fill.
Primera lectura: Sabiduría 2, 17-20
Els malvats deien: «Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l’educació rebuda. A veure si és veritat, això que diu, provem com serà la seva fi. Si realment el just és fill de Déu, Déu el defensarà i el salvarà dels qui el persegueixen. Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal; condemnem-lo a una mort vergonyosa. Segons diu ell, Déu ja el protegirà.»
Segunda lectura: Santiago 3, 16-4, 3
Estimats, on hi ha gelosies i rivalitats hi ha pertorbació i maldats de tota mena. Però la saviesa que ve de dalt abans que tot és pura; és també pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits, imparcial i sincera. El fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau.
D’on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles? No vénen dels desigs de plaer que es conjuren en el vostre cos? Desitgeu coses que no teniu, i per això mateu. Envegeu coses que no podeu aconseguir, i per això lluiteu i us baralleu. Però vosaltres, no teniu perquè no demaneu. O bé demaneu i no rebeu, perquè demaneu malament, amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers.
Evangelio: Marcos 9, 30-37
En aquell temps, Jesús i els deixebles passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sapigués ningú. Instruïa els seus deixebles dient-los: «El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.» Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes. Arribaren a Cafar-Naüm. Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?» Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells seria el més important. Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.» Després féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat.»