L’Evangeli és el testimoni de la irrupció de Déu en la humanitat per guarir-la, renovar-la. I si aquesta incursió es fa en l’home Jesús, que és també el «Fill del Déu viu», es podria pensar és un acostament clar i indiscutible, però la realitat no és ben bé aquesta. Déu ha volgut manifestar-se en tota la seva veritat i això, com ens recorda la primera lectura, sempre implica una topada entre els seus plans i els nostres, entre la seva manera de dur-los a terme i com ho faríem nosaltres. Per això, per poder acollir, creure i viure en aquesta fe cal fer un esforç per entendre, i després per viure, les conseqüències d’aquesta irrupció de Déu. I és que tot ha canviat radicalment i la manera d’actuar Déu, de cridar-nos, de «premiar-nos» o «castigar-nos» és difícil d’entendre perquè no s’ajusta als nostres paràmetres. La paràbola de l’Evangeli d’avui afirma diverses coses: la primera, que la intervenció o arribada de Déu en Crist no és per premiar a ningú, de moment, sinó perquè treballem. La crida de Jesús és per anar a la vinya, això és, al poble a Déu, a treballar donant testimoni i tenint cura dels ceps perquè donin fruit i que aquest fruit no es perdi. La segona és que Ell crida tothom, que la iniciativa és seva i l’exerceix a qualsevol hora, sempre. Una crida que no exclou ningú, que, segurament, espera el moment més adequat per a cadascú o, senzillament, quan qui ha estat cridat ja no aspira a res i està més disposat a escoltar. Això només ho sap Ell i els qui han rebut la crida. El tercer ensenyament és el que més xoca amb la mentalitat humana: allò que passa en el moment del pagament, de rebre la recompensa. Resulta que tots reben el mateix, el denari que havien acordat. Amb la nostra lògica humana, els que van començar de bon matí i, per tant, van treballar més i suportat les condicions més dures, senten o creuen que mereixen més que els que només van treballar lla darrera hora, però l’amo de la vinya no actua d’aquesta manera sinó que a tots els paga el mateix i els diu que no fa cap injustícia, perquè tots reben el preu acordat: un denari per un dia de treball, el salari estipulat. L’amo justifica el ho ha fet lliurament, per la seva bondat, al cap i a la fi.
Primera lectura: Isaías 55, 6-9
Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar;
invoqueu-lo, ara que és a prop.
Que els injustos abandonin els seus camins,
i els homes malèfics, els seus propòsits;
que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells,
que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar.
Perquè els meus pensaments no són els vostres,
i els vostres camins no són els meus,
diu l’oracle del Senyor.
Els meus camins i els meus pensaments
estan per damunt dels vostres
tant com la distància del cel a la terra.
Segunda lectura: Filipenses 1, 20c-24. 27a
Germans,
Germans, tant si surto amb vida d’aquesta presó com si he de morir, sé que Crist serà glorificat en el meu cos. Perquè per a mi, viure és Crist, i morir em seria un guany. Però quan penso que mentre continua la meva vida puc fer un treball profitós, no sé pas què escollir;
em trobo pres per aquesta alternativa: d’una banda, el meu desig és morir ja per estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però d’altra banda, pensant en vosaltres,
veig més necessari que continuï la meva vida corporal. Ara, a vosaltres, us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist
Evangelio: Mateo 20, 1-16
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:
«Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià a la seva tasca.
Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué:
““Aneu també vosaltres a la meva vinya; us pagaré el que sigui just.”
I ells hi van anar.
Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix.
Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà d’altres i els digué:
“Què feu aquí tot el dia desvagats?”
LElls li contesten:
“És que ningú no ens ha llogat!”
Els diu:
“Aneu també vosaltres a la meva vinya.”
Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat:
“Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han vingut més tard i acaba pels primers.
” Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer.
Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal. En veure això, rondinaven i deien al propietari:
“Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor.
” Ell va respondre a un d’aquests:
“Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per un jornal? Doncs pren el que et toca i vés-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo sóc generós?”
Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.»