A l’Evangeli, Jesús ofereix el seu posicionament, la seva Paraula i la seva vivència personalíssima de la comunió amb el Pare amb els personatges que el confronten, tant a nivell de vida com de raonament. Utilitza tots els mitjans al seu abast perquè ens adonem de la gran novetat que significa la seva presència entre nosaltres.
Avui es tracta de “discutir” com el manament de Déu afecta realment la nostra vida, ens canvia, ens salva, en definitiva. El context d’aquesta discussió ens el proporciona la primera lectura: Déu mateix ens ha fet conèixer la seva voluntat, no com un mandat “positiu”, extern a nosaltres i, per això, “imposat” pels mitjans coercitius com els dels poderosíssims estats actuals, sinó un manament intern, més proper a nosaltres que cap altre que s’hagi vist mai en aquest món.
Qui revela el mandat és qui ens ha creat, lliurement i per amor, sense cap necessitat, a imatge i semblança seva, i d’aquesta manera ens mostra com viure i conviure. És cert que el mandat ve de dalt, però també que coincideix amb allò que el nostre cor desitja i per això ens és proper i abastable: és la única manera perquè siguem nosaltres mateixos, i aconseguim la meta de la nostra existència, que ens va ser marcada quan vam ser creats: viure en Déu i tornar a Ell. Això no vol dir que sigui fàcil de complir, i menys en els nostres temps en els quals també hi ha un ‘mandat’ que ve de dalt, però no de Déu, sinó del pseudo-déu que regeix la nostra societat.
Avui s’imposa l’individualisme absolut, el no comptar ni mirar ningú, el preferir els animals a les persones i altres barbaritats per l’estil. Davant de tot això, ressalta el manament de Jesús que manifesta, plenament i definitiva, la voluntat de Déu i el grava decisivament en els nostres cors.
El text evangèlic d’avui, ens parla d’un escriba que troba Jesús i li pregunta la raó de ser final de l’home: ‘què haig de fer per heretar la vida eterna?’, per aconseguir aquesta meta de compartir la mateixa vida de Déu, que és Eternitat. Jesús li pregunta què diu la llei sobre això i ell respon resumint els dos manaments de Déu més importants: la Llei mana estimar Déu amb tot el teu ser i tota la teva capacitat i al teu proïsme com a tu mateix. Jesús li confirma que amb això n’hi ha prou, que practicat realment, aquest és el camí que porta a la vida de veritat. Però ell, potser per justificar-se, com diu l’evangelista, o per a aprofundir en aquell diàleg, demana Jesús que concreti més qui és aquest proïsme a qui cal estimar com a un mateix. Jesús li respon amb una paràbola que, com moltes altres, fa que qui l’escolta pugui trobar ell mateix la resposta que demana. Li dona uns exemples de “proximitat” i li demana que discerneixi qui ha estat realment proïsme de l’home que estava en dificultats. I l’escriba no dubte: el proïsme és qui va practicar la misericòrdia amb ell, sense preguntar qui era, ni si ho podia fer (hagués acceptat un jueu ser ajudat per un samarità?). La paràbola ens diu que el proïsme som nosaltres, som cadascun; que hem de sortir del nostre aïllament, prejudicis, pors, prevencions ideològiques si volem viure la proposta de Jesús i caminar cap a la vida que Déu ens va regalar i vol compartir plenament amb nosaltres. El mandat diví és perfectament assolible en Jesús i l’Evangeli: ens fa proïsmes, pròxims, pròxims els uns als altres. Ser cristià és senzillament ser home, deixar-nos portar per la mateixa carn en què Ell es va encarnar i que ens crida a compadir-nos els uns dels altres com Ell es va compadir, es compadeix de cadascun de nosaltres.
