L’Evangeli de Marc no ofereix llargs discursos de Jesús, com el de Mateu, però sí que deixa clar el seu ensenyament, en gran part mitjançant paràboles. Aquestes eren i són una bona manera d’arribar a totes les ments i a tots els cors i, fins i tot, d’agafar-nos per sorpresa, fent-nos adonar, o almenys pensar, de la realitat de la nostra vida i veure les situacions des d’un altre punt de vista. En el cas de Jesús, es tracta d’incorporar el punt de vista de Déu perquè la seva Paraula actuï i remogui els nostres fonaments. En les paràboles d’avui es parla, precisament, de la intervenció de Déu en la història i les vides de tots. L’acció de Déu, diu la paràbola del sembrador, és com la llavor escampada a terra i es deixa portar pel misteriós procés de la vida. Seguint les regles, la llavor aprofita la terra, l’aigua, el sol i germina i va creixent. No es veu ben bé com –en el cas de la gràcia que és l’acció divina– però és el que succeeix. El Regne es va obrint pas de la mateixa manera que la vida. La paràbola fa aquesta bonica semblança entre la vida que ens sustenta de manera meravellosa i que, creiem, té el seu origen i durada sustentades en Déu, i la seva intervenció decisiva i definitiva. Se’ns diu, se’ns recorda, que en la nostra vida de comunió amb Crist, a l’Església, mitjançant l’oració, la pràctica i celebració sacramental que es concreten en l’adhesió personal a complir els manaments de Crist, es va acomplint i afermant el Regne de Déu, de forma misteriosa i oculta. Un Regne que no s’identifica amb situacions concretes sinó amb la Força mateixa que el va sustentant i el fa avançar. De moment sabem que el Regne és aquí per quedar-se, que el poder de Déu s’ha establert en el seu Fill i el va fent créixer sense que sapiguem com i també que arribarà a la seva fi, a complir-se segons ens ha estat revelat. A part això, el Regne puja o baixa, apareix o desapareix, sembla que estigui a punt de complir-se però després retrocedeix, i així continua sent present i actuant, sempre en el misteri de la fe i de l’acolliment de cadascú i de tots de la presència divina. La segona paràbola parla de la desproporció entre l’origen d’aquestes accions i intervenció de Déu en la història i la vida i els seus resultats. Realment els seus inicis són humils, insignificants fins i tot, però se’ns recorda que tenen tota la força i el poder de Déu que ha escollit aquesta forma d’acostar-se’ns per donar-nos tot el que ens vol donar, però sense forçar de cap manera la nostra acceptació. Que ens quedi ben clar, tanmateix, que tot el que fem des de Crist i per al Regne no es perd sinó que es situa, paradoxalment, en el costat correcte de la història i la vida, que és el que acabarà perdurant. Nosaltres ja vivim, doncs, en aquesta realitat, si ens mantenim en comunió amb Crist i entre nosaltres dins de l’Església. La situació és precària –potser ara ho sembla més que mai– però parlem de la decidida voluntat de Déu, del seu veritable poder i força, que no seran vençuts ni pels poders d’aquí ni pel propi mal.
Primera lectura: Ezequiel 17, 22-24
Això diu el Senyor:
«També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre,
Darrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge,
i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta,
en una muntanya de la serralada d’Israel.
Estendrà les seves branques, donarà fruit,
i es farà un cedre magnífic.
Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra
i viuran en el seu brancatge.
Tots els arbres del bosc sabran
que jo sóc el Senyor.
Jo abaixo els arbres alts
i faig créixer els menuts,
asseco els arbres verds
i faig reverdir els secs.
Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»
Segunda lectura: 2Corintios 5, 6-10
Germans,
ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l;
però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor,
i no ambicionem res més que ser-li plaents,
tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.
Evangelio: Marcos 4, 26-34
En aquell temps, Jesús deia a la gent:
«Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra.
De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.»
Deia també:
«A què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.»
Jesús anunciava el regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.