El diumenge passat vam celebrar la revelació del misteri de Déu en la vida i missió de Jesucrist, especialment en la seva mort i resurrecció. Avui celebrem i revivim, com cada vegada que compartim l’Eucaristia, que aquest misteri està entre nosaltres i en podem formar part perquè Jesús, el Senyor, és present en aquest Sagrament, que és el nostre cor i de l’Església. Aquesta Església nostra és una, santa, catòlica i apostòlica, precisament, perquè guarda la fe en Crist, això és, continua creient en la seva presència viva en el misteri de l’Eucaristia, per la gràcia i el do explícit de Déu. No es tracta, doncs, de guardar el record de Jesús i els seus, de fer-ho present en cor, de mantenir-ho viu en nosaltres. Al contrari: és Ell qui es fa present i ens fa reviure i recordar el que va fer i continua fent en les nostres vides; Ell alimenta la nostra oració en la seva pròpia oració de lliurament i glorificació del Pare. Aquest misteri de la seva Presència és el centre de l’Aliança (primera lectura): el Senyor es dona i l’home respon amb l’oració i el sacrifici, reconeixent la seva salvació i la seva sobirania sobre la nostra vida i societat. És la sang de les víctimes la que consagra i fa reals els pactes, la qual cosa permet a l’home respondre a Déu. Però tot això era una imatge, un anticip del que hauria de ser el do definitiu de Déu. En la nova aliança hi ha el més gran de tots els sacrificis, l’únic que, veritablement, torna a unir per sempre l’home i Déu, separats pel pecat i la seva trajectòria. Jesús mateix, en l’últim sopar amb els seus, va avançar i va compartir el sacrifici que anava a culminar la seva vida. Des d’aquell moment, per la seva Paraula, el pa i el vi que presentem es transformen (es transsubstancien) en el seu Cos i la seva Sang, la seva Persona sencera oferta a Déu per a recuperar-nos. Hores després, a la Creu, es compliria aquest lliurament total i al tercer dia, la resurrecció completaria la reconnexió entre l’humà i diví, el cel i la terra. El cos i la sang de Crist oferts en sacrifici, ressusciten (‘tinc poder per lliurar la meva vida i per recuperar-la’); és l’obra de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, l’única voluntat del Déu veritable que arriba al final, la feliç conclusió de la història del Fill encarnat. Tot això és el que revivim, en el temps i en la història, personal i comunitària: el misteri pasqual és el misteri central que guarda i valora, per sobre de tot, la nostra Església. És el seu cor, la gran força i el motor que ens canvia a nosaltres i al món. I és també la gran pregària de l’Església, i mare i criteri de tots les altres oracions, el seu propi sacrifici, inseparable ja del de Crist. L’Església ha encerclat les paraules de Crist amb una bella oració, que té les seves arrels en els apòstols, una oració de benedicció i acció de gràcies: l’Eucaristia, que realitza tot l’afirmat. L’Eucaristia ens reafirma en la Presència contínua del Senyor –cada sagrari, cada església, ens la recorda–, misteriosa però real, sustentant el lliurament diari de la nostra vida.
Primera lectura: Éxodo 24, 3-8
En aquell temps, Moisès anà a comunicar al poble tot el que el Senyor li havia dit i tot el que havia ordenat. El poble sencer, a una sola veu, respongué:
«Farem tot el que diu el Senyor.»
Moisès escriví totes les paraules del Senyor, i l’endemà, de bon matí, erigí un altar al peu de la muntanya i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel. Després encomanà als joves del poble d’Israel que oferissin víctimes en holocaust i immolessin vedells al Senyor com a víctimes de comunió. Ell recollí en gibrells la meitat de la sang, i amb l’altra meitat aspergí l’altar. Després prengué el document de l’aliança i el llegí al poble en veu alta. El poble respongué:
«Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot.»
Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué:
«Aquesta és la sang de l’aliança que el Senyor fa amb vosaltres d’acord amb les paraules escrites aquí.»
Segunda lectura: Hebreos 9, 11-15
Germans,
Crist ha vingut com a gran sacerdot del món renovat que ara comença. Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant, passant per un tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’homes, ja que no pertany al món creat;
i no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, sinó que amb la seva pròpia sang ens ha redimit per sempre.
Segons la Llei de Moisès, la sang dels bocs i del vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui estaven contaminats, purificava i santificava exteriorment. Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu, per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara. Per això, i amb molta més raó, la sang del Crist ens purificarà de les obres que porten la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu.
El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança, perquè ha mort en rescat de les culpes comeses sota la primera. Per ell, els qui eren cridats a l’herència eterna reben allò que Déu els havia promès.
Evangelio: Marcos 14, 12-16. 22-26
El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l’anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús:
«On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual?»
Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna:
«Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l’allotjareu per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles.
Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar.»
Els deixebles se n’anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.
I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué:
«Preneu-lo: això és el meu cos.»
Després prengué el calze, digué l’acció de gràcies, els el donà
i en begueren tots.
I els digué:
«Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.»
Després de cantar l’himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.