“Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc enmig d’ells”

Pere i els deixebles ja saben la veritat sobre Jesús, Ell és el Messies, el Fill del Déu viu; i el mateix Jesús els ha explicat quin serà el seu camí: menyspreu i rebuig per part de les autoritats, mort i la resurrecció incloses. També els instrueix perquè continuïn la seva missió, perquè quan Ell ja no hi sigui pugui continuar sent present en el món a través seu, cada dia, fins al seu retorn, fins a la fi de totes les coses. Per això, Jesús els ensenya que han de ser conscients que són el nou poble de Déu, una família, una comunitat, una fraternitat veritable. Estem en el capítol 18 de l’Evangeli de Mateu que conté bona part dels ensenyaments del Mestre sobre aquest tema. Jesús ha explicat que en el nou poble de Déu no hi ha «adults» sinó que tots som «petits» perquè el fet de pertànyer a la comunitat depèn de si l’acollim a Ell, amb un cor obert i entregat com ho fan els infants. Acceptar Crist és, en realitat, acceptar Aquell s’ha fet el «més petit» per acollir-nos i perdonar-nos a tots. També, cal evitar els escàndols, cal lluitar contra el pecat en un mateix perquè és com un càncer que ens va destruint si no li posem aturador. A l’Evangeli, Jesús ens parla del pecat, de l’egoisme que el nega a Ell i a la seva missió, i que es manifesta també com el major mal de la comunitat. I és a la comunitat on cal combatre’l. En primer lloc, els germans no estem lliures de pecat, tots podem pecar; si alguna cosa ens iguala és, d’una banda, l’amor de Déu com a Pare, i d’una altra, que tots podem pecar, no importa la «categoria» que tinguem o creiem tenir. Jesús es refereix a pecats greus, privats o públics, que afecten el propi nucli de la comunitat, desdiuen de la seva fe, i són un «escàndol» que nega la missió de Jesús. Quan això succeeix, la comunitat ho ha d’afrontar tal com diu Jesús: en primer lloc, amonestant el pecador en privat; si en fa cas i es converteix, està salvat. Però si no, es tornar a reprendre el pecador amb l’ajuda d’un altre o altres testimonis. Si continua sense fer cas, se’n parla amb la comunitat reunida. Finalment, si ni així fa cas «considera’l com si fos un pagà o un publicà». Sens dubte es refereix al màxim càstig que aplica la comunitat, l’Església sencera: l’excomunió, això és, declarar temporalment que aquest germà (o germana) no és dels nostres, que nega amb la seva vida la fe que sosté l’Església sencera. Es tracta de l’explicació i l’aplicació del «poder» donat a Pere i també a l’Església sencera: «tot allò que lligareu a la terra quedarà lligat al cel, i tot el que deslligareu a la terra quedarà deslligat al cel». Així es posa de manifest la veritable naturalesa d’aquest «poder» que relaciona la terra i el cel, un poder que exerceixen els homes que tenen aquesta autoritat, i queda reflectit en el mateix cel, l’àmbit de Déu. Un «poder» que ja exercien els rabins amb la mateixa finalitat: com a darrer recurs per protegir la sinagoga, l’assemblea jueva. I no és un poder per destriar el bé i el mal, o els dolents dels bons, sinó l’última instància humana perquè qui ha pecat experimenti les conseqüències dels seus actes, hi posi remei, i es converteixi, perquè reconegui els seus errors i pecats i se’n penedeixi. Al final de l’Evangeli d’avui, Jesús revela quin és el fonament de tot això i de la mateixa comunitat: caminar plegats i en harmonia té un valor immens davant Déu. I si ens posem d’acord per demanar alguna cosa, el Pare ens ho concedirà perquè, encara que només siguem dos o tres reunits conscientment amb Ell, Jesús mateix assegura la seva presència en nosaltres: « jo soc enmig d’ells».