El camí de Jesús vers Jerusalem, la seva meta, també és el camí de la revelació del Déu veritable present entre nosaltres. Jesús no solament cura i renova i manté l’esperança sinó que, amb la seva Paraula, ensenya quina és la voluntat del Déu d’Israel, com i per què es fa present en la nostra vida i història (i s’hi queda). Jesús ho mostra amb els seus gestos, curacions i exorcismes i amb la seva actitud davant dels més pobres, els menystinguts i els pecadors. Ja vam comentar temps enrere que, segons els evangelis, el perdó dels pecats és el “miracle” més gran que va fer Jesús perquè ataca un mal que genera poca compassió. Efectivament, una persona afectada d’una malaltia física o mental és algú que pateix, en canvi, un pecador, que també és un malalt, ho és per la seva pròpia voluntat, la qual cosa l’exclou de la comprensió i la compassió. Tanmateix, Jesús sí que se’n compadeix, s’hi apropa, i no perquè aprovi o “faci els ulls grossos” amb la seva forma de vida i decisions, sinó perquè és el mateix Déu qui desitja salvar-los, assumint el mal que fan i transformant-ho. Jesús explica el seu comportament, tan estrany ara com en el seu temps, mitjançant paràboles, els relats que ensenyen molt bé la novetat de la intervenció de Déu i del seu regne mitjançant Jesús. Realment ningú busca una ovella perduda mentre guarda les altres noranta i nova o fa una trencadissa per trobar una moneda extraviada. Tots sabem calcular i veiem que no val la pena. Però Déu no, Ell mai dona ningú per perdut i està disposat a recórrer els camins de món per trobar l’últim pecador. Per això, perquè per a Ell tots som fills, no serfs o “recursos”, ha fet tot l’humanament i divina possible (respectant la nostra llibertat) per deixar clar fins a quin punt està disposat a perdonar. D’això tracta, en el fons, l’Evangeli d’avui, en aquest camí de Jesús fins a la creu i la resurrecció. De totes maneres, tot l’immens esforç de Déu en Crist per fer-nos conèixer el seu cor i obrir-lo, no serveix de res si cadascú de nosaltres no veiem que el pecat, el mal, l’egoisme, la cobdícia són el camí que hem d’abandonar per acollir Jesús i, amb ell, l’amor immens de Déu.
Primera lectura: Exodo 32, 7-11. 13-14
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:
«Vés, baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble, que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte. De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, li han sacrificat víctimes i diuen: “Poble d’Israel, aquí tens els teus déus, els qui t’han fet sortir d’Egipte”.»
Per això el Senyor digué a Moisès:
«Veig que aquest poble és rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació i no en deixaré rastre. Després et convertiré en un gran poble.»
Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia:
«Senyor, per què s’encén el vostre enuig contra el vostre poble, que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents; recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir: “Faré que la vostra descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel, i tot aquest país que jo us havia dit el donaré als vostres descendents i el posseiran per sempre”.»
Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble.
Segunda lectura: 1Timoteo 1, 12-17
Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor.
És ell qui m’ha donat forces. Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel
per a confiar-me un servei a mi,
que primer blasfemava contra ell
i el perseguia i l’injuriava.
Però Déu s’apiadà de mi,
perquè quan encara no tenia fe
no sabia què feia.
La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi,
juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist.
Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit:
que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors,
i entre els pecadors jo sóc el primer.
Però Déu se n’apiadà
perquè Jesucrist pogués demostrar primerament
en mi tota la grandesa de la seva paciència,
fent de mi un exemple dels qui
es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna.
Al rei de tot el món,
Déu únic, immortal, invisible, .
honor i glòria pels segles dels segles. Amén.
Evangelio: Lucas 15, 1-32
En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien:
«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»
Jesús els proposà aquesta paràbola:
«¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, ¿oi que se la posaria tot content a les espatlles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los:
“Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”?
Us asseguro que al cel hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se. »
I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, ¿no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los:
“Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”?
Us asseguro que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit.»
I també els digué:
«Un home tenia dos fills. Un dia el més jove digué al pare:
“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”
Ell els repartí els seus béns.
Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta.
Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat.
Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava.
Llavors reflexionà dintre seu:
“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.”
I se n’anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà.
El seu fill li digué:
“Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.”
Però el pare digué als criats:
“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”
I es posaren a celebrar-ho».
Mentrestant el fill gran tornà del camp.
Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.
Ell li digué:
“Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras”.
El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava.
Però ell li respongué:
“He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics; i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?”
El pare li contestà:
“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”.»]