Queda clar que Jesús sabia que els seus gestos, miracles inclosos, i el seu ensenyament anaven molt més allà del que podia semblar. Tan les curacions d’unes malalties pròpies d’aquella època, com les seves paraules eren quelcom més que llum o ensenyaments per a aquells temps i circumstàncies. Tot el que Jesús deia i feia era per mostrar la presència, la irrupció de Déu i el seu regnat efectiu en la realitat històrica concreta i en la vida de les persones. Per això ensenyava utilitzant paràboles, relats que incideixen en el significat permanent de les seves obres i paraules. Amb les paràboles volia posar davant dels seus oïdors, els del seu temps i ara nosaltres, la nova realitat que despuntava amb l’acció efectiva de Déu en les seves vides, en les nostres, la qual cosa requereix la màxima atenció perquè ens hi va la mateixa vida. A la paràbola d’avui, Jesús compara el seu ministeri amb sembrar la paraula de Déu en les persones. Com a la primera lectura, que utilitza la mateixa imatge de la llavor, la Paraula divina, la seva gràcia, la seva acció efectiva però discreta i respectuosa, davalla gratuïtament de Déu cap als homes i sempre dona fruit, encara que no es palpi a primera vista. Aquesta és la irrupció de Déu en Jesús: el sembrador ha sortit a sembrar i, com passa sempre, la llavor cau sobre tota mena de terra i de persona. La Paraula és efectiva però cal que sigui acollida, acceptada, i la voluntat de rebre-la per part dels qui l’escolten. La paràbola ho explica amb els diferents tipus de terreny on cau la llavor perquè el sembrador no discrimina, ni tan sols es fixa on cau el gra. El missatge de la paràbola és centra en l’efectivitat d’aquesta llavor, capaç d’un rendiment molt més gran que qualsevol sembra real d’aquella època: acollida per la terra bona, la llavor pren en ella i aconsegueix donar un fruit molt més gran del que es pugui esperar. L’evangeli acaba amb l’explicació de la paràbola que Jesús fa en privat als seus deixebles, revelant-los que han d’entendre els misteris del regne de Déu i ser conscients de la necessitat d’acollir-los perquè l’acció i els plans divins siguin efectius. La paràbola és l’últim recurs, una manera discursiva d’intentar esquivar l’oposició d’Israel, d’abans i d’ara, a la Paraula de Déu. Sembla que Israel, tots els homes, tanqui els ulls i les oïdes per a no veure ni entendre els que passa davant seu. Per això, els qui sí que ho veuen i ho entenen, els «senzills», els «pobres», cal que donin gràcies pel doble do que han rebut: l’humà, de ser capaços de veure i acollir el que tenen davant, i la mateixa Paraula i gràcia divines, que acullen i comprenen. La paràbola destaca, com dèiem, la gran força activa i de benedicció que ens porta la Paraula quan l’acollim i també ens instrueix sobre els obstacles més comuns que li son contraris, que li oposem: el maligne rapinyaire i la falta d’entesa, la inconstància i la prevenció davant la persecució, la contradicció o el menyspreu i els afanys de la vida, la cobdícia per les riqueses. Però n’hi ha prou en arriscar-se, decidir-se, «hacernos un poco de fuerza» com deia santa Teresa, per a entendre i acollir, treballant en el sentit que indica la Paraula, per a experimentar com ens alimenta i aconsegueix que donem fruit.
Primera lectura: Isaías 55, 10-11
Diu el Senyor:
«Així com la pluja i la neu cauen del cel
i no hi tornen, sinó que amaren la terra,
la fecunden i la fan germinar
fins que dona el gra per a la sembra i el pa per a menjar,
així serà la paraula que surt dels meus llavis:
no tornarà infecunda,
sense haver fet el que jo volia
i haver complert la missió que jo li havia confiat.»
Segunda lectura: Romanos 8, 18-23
Germans,
jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres. Perquè tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu. L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda no perquè ell ho hagi volgut, sinó que un altre l’hi ha sotmès, donant-li, però, l’esperança que un dia serà alliberat de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada, per obtenir la llibertat, que és la glorificació dels fills de Déu.
Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta.
Però no és ell tot sol. També nosaltres, els qui ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit.
Evangelio: Mateo 13, 1-23
Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac.
Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué.
Tota la gent es quedà vora l’aigua
i ell els parlà llargament en paràboles. Digué:
«El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren.
Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.
Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren.
Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta.
Qui tingui orelles, que ho senti.»
Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:
«Per què els parleu en paràboles?»
Ell respongué:
«Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:
“Per més que escolteu, no entendreu res,
per més que mireu, no veureu res.
El cor d’aquest poble s’ha fet insensible,
s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,
no fos cas que si els seus ulls hi veien,
les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre,
es convertissin, i jo els retornés la salut.”
Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren. »
Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador:
la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors. »
La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida. »
La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dona fruit. »La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dona fruit: o cent, o seixanta, o trenta.»]