Les lectures d’avui ens conviden a reflexionar i confrontar amb l’ensenyament de Jesús, la nostra experiència d’oració, que és part essencial dels creients. Si hem rebut i cregut la revelació del Déu veritable estem convidats personalment a orar, a intercedir (primera lectura) i, sobretot, a demanar. I això que era una realitat ja a l’antiga Aliança (recordem els Salms i el gran nombre de pregàries que es poden trobar en els textos) en la nova és essencial, fins al punt que el mateix Jesús va ensenyar als seus deixebles, i a nosaltres és clar, a pregar com cal, com agrada a Déu i què s’ha de fer per establir la comunicació vital que faci arribar a Déu la nostra situació personal, inquietuds, problemes, alegries, necessitats, i a nosaltres el seu perdó, la seva gràcia, el seu amor i la seva acció fecunda.
L’oració és el cor viu i personal del culte que podem i hem de donar a Déu. La nostra relació amb Ell és d’adoració, acció de gràcies, súplica, petició. Es tracta de la primera resposta i també el centre de tota resposta a l’acció viva i la predilecció de Déu per cadascun de nosaltres: per haver-nos creat i donat aquesta vida meravellosa, així com aquest món i uns germans per a compartir-ho tot, i també per haver-nos redimit i salvat quan l’home va errar i confondre el seu camí per egoisme, cobdícia i engany.
És per això que Jesús havia d’ensenyar a pregar quan els seus ho demanen: “Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles”. No ens ha arribat res d’aquest ensenyament de Joan Baptista, però sí la pregària de Jesús que és el resum de la seva vida i missió per a nosaltres. Ens ensenya no sols a pregar sinó a estar davant Déu, a reconèixer la seva presència i acció en la nostra vida i a demanar el que veritablement necessitem.
En primer lloc, Jesús ens ensenya que Déu és el nostre Pare. La primera paraula, i el do més gran, com comenta Teresa de Jesús: “¿aquesta mercè tan sublim no escauria més bé al final de l’oració? Tot just la comencem ens ompliu ja les mans i ens feu una gràcia tan gran que fora molt bo que l’enteniment se n’omplís perquè ocupés la voluntat talment que no pogués dir ni un mot.”. Pregar és experimentar que som realment fills de Déu, que ens coneix i el coneixem i també participar de l’Obra i Missió del Fill. Per això continuem demanant que “el seu nom sigui santificat”, “que vingui el regne” i que ens doni, avui també, el pa que alimenta la nostra fe, esperança i caritat. Jesús formula en aquests termes l’encàrrec que el Pare li va fer i que ara comparteix amb nosaltres: la santificació del seu nom, de la seva Presència, Veritat i Realitat en aquest món en la persona de tots els que sofreixen i necessiten la compassió i el perdó divins perquè aquest món sigui cada vegada més el regne de Déu, l’avançada del que ha plantat Ell mateix per sempre entre nosaltres.
En l’oració, no hem de perdre tampoc de vista la nostra veritat i realitat: que som pecadors, que hem estat deslliurats d’ésser d’homes vells que fins i tot no està morta del tot. Per això demanem contínuament perdó per tot el que en la nostra vida no s’adiu amb aquests propòsits divins, cosa que significa també perdonar-nos efectivament els uns als altres.
Pregar és anar prenent consciència de formar part de la família de Jesús, de fer la voluntat del Pare, com Ell feia; el propòsit de la nostra vida és, de fet, posar en pràctica aquesta voluntat. Però no n’hi ha prou amb l’ensenyament encara que sigui del mateix Jesús; és igual d’important perseverar-hi, insistir en demanar a Aquell que sempre ens escolta. És essencial mantenir viu el contracte personal de l’oració, malgrat totes les aparences, com llegim a la paràbola de l’evangeli d’avui. Orar és insistir malgrat totes les dificultats, confiant en l’ensenyament de Jesús: “demaneu i se us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i se us obrirà; perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca li obren.”. Perquè Déu és el nostre Pare i sempre ens escolta, i la insistència no és per Ell, sinó per nosaltres, per les nostres circumstàncies, per totes les falses idees que hem après o hem deixat ens entrin al cap i, el que és pitjor, a la vida. Pregar és creure i viure que Déu és Pare que només desitja que demanem per poder donar-nos-ho tot. Que no sigui per nosaltres, perquè per Ell no serà.
