El penúltim diumenge de l’any litúrgic es dedica a escoltar i celebrar els discursos de Jesús sobre els últims temps, sobre com acabarà aquest món, un tema habitual en l’ensenyament dels mestres de l’època i més en la de Jesús que anunciava amb paraules, obres i fets que, d’alguna manera, aquest món ja havia acabat i que Déu mateix estava començant la renovació de la creació.
Avui veiem que Jesús comença la seva exposició parlant del temple jueu de Jerusalem tant admirat pels seus oients; era considerat com una de les grans meravelles del món i realment el rei Herodes hi havia invertit molt de temps i riqueses per decorar-lo, respectant totes les indicacions que l’Escriptura ordenava per a construir-lo. Jesús, en canvi, anuncia que tot això serà destruït fins als fonaments. Afirmar que el mateix Déu destruirà el signe principal del compliment de l’Aliança que consagra al poble i la terra i li dona sentit, és una cosa molt important i decisiva i tots els profetes van haver de donar explicacions de per què ho deien. Això és el més important del discurs de Jesús. Tanmateix, els qui escolten semblen més interessats en quan succeirà que en el fet en si mateix i què vol significar. Jesús els mostra que els temps i dates no importen i que, en canvi, han d’estar atents perquè ningú els enganyi amb falsedats sobre dates i signes de destrucció, que no són rellevants, encara que es tracti de guerres o catàstrofes naturals, que han succeït sempre. No han de sobresaltar ningú sinó que cal conservar la fe i la veritat rebuda del mateix Jesús i donar testimoni de la seva presència i acció enmig d’un món s’està enfonsant des d’aleshores, si no d’abans.
No es pot preveure la data dels desastres, però sí que cal saber que els creients en Jesús seran perseguits, menyspreats, amenaçats d’extinció moltes vegades, portats al límit per sustentar la veritat i no voler combregar amb mentides. Jesús diu també aquí que aquesta mateixa veritat serà, és, la nostra millor defensa perquè no és una opinió més o només una esperança que es manté en l’aire sinó el sentit mateix de la realitat, tal com revela una raó no encegada per ideologies i falsedats i la revelació, tant de l’Antic com del Nou Testament. Malgrat aquestes persecucions, Jesús ens recorda que els cristians estem personalment protegits per Déu, en persona, i per això, res que sigui veritablement nostre, en l’ànima o el cos, ens serà arrabassat. I serà la perseverança, el restar en Crist, Camí, Veritat i Vida, el viure realment com els seus «amics forts», el que salvarà les nostres ànimes, les nostres vides i ens sostindrà fins que es consumeixi tot i es pugui realitzar, per fi, com diem cada dia en la pregària, la voluntat de Déu en la terra com es fa en el cel.
