Els quaranta dies fins a l’Ascensió del Senyor van ser –i són– un temps molt especial per a l’Església. «Després de la passió se’ls presentà i els donà moltes proves que era viu: durant quaranta dies se’ls va aparèixer i els parlava del Regne de Déu» (Fets 1,3), és a dir, fundant amb la seva presència física i espiritual, i amb la culminació del seu ensenyament, l’Església que havia de continuar la teva Missió, que Ell impulsaria i segellaria definitivament uns dies més tard amb l’enviament, juntament amb el Pare, de l’Esperit Sant, que el faria present i li permetria actuar enmig dels seus i en el món.
Durant aquests quaranta dies, Jesús va repassar amb ells tot el que havia dit i fet, remarcant els seus ensenyaments sobre el regne de Déu, inaugurat com a una nova Creació de Déu amb la seva Resurrecció, i iniciant el treball de l’Esperit i de l’Església en comunió amb Ell i amb tot el que havia dit i fet Jesús (cf. Jn 14,26). Però l’essencial estava ja plantat i caldria desenvolupar-ho a partir d’aquestes trobades.
La primera lectura ens mostra, en els seus fonaments i essències, com era i hauria de ser sempre aquesta Església, comunitat i nou poble de Déu amb Jesús en el centre: un grup d’home i dones perseverants en l’oració personal i comuna, en la celebració del gran llegat de Jesús, la fracció del pa, el Sagrament del seu lliurament a la mort sobre el Calvari i, per tant, de la seva Resurrecció. Tot això confegia una comunió, reunia persones distintes entorn d’un sol cor i voluntat, la de Crist, que els impulsava a donar testimoniatge i després, a obrir els seus cors i les seves portes a tots aquells que acceptessin aquest testimoniatge, continuació del que havia manifestat Jesús.
Aquells dies, Jesús va estar present d’un mode visible i corporal, encara que segons les seves pròpies regles i normes, deixant-se veure solament quan, on i a qui Ell volia. Per a entendre bé aquests relats hem de tenir en compte que no es tracta de «visions» o locucions imaginàries o intel·lectuals, com les que esmenta la tradició espiritual (especialment santa Teresa i sant Joan de la Creu), encara que es puguin establir analogies. El cos de Jesús es manifestava als sentits, es podia veure i tocar amb els sentits exteriors. No era un «esperit» immaterial sinó que té matèria, un cos encara que espiritualitzat que anticipa com serem nosaltres mateixos després de les resurrecció de la nostra carn, un cos sobre el qual l’esperit pot, per fi, disposar per complet. I és per això que es deixava veure i fins i tot tocar, quan i com millor li semblava, segons ens ensenya l’Evangeli d’avui. Jesús entra al lloc on estan els deixebles quan vol perquè ja no està sotmès als límits de l’espai i el temps. I parla i es manifesta continuant la seva revelació: ha tornat a reunir, a cridar als seus deixebles per a la tasca que els espera: continuar fent present en cada època i lloc de la història el regne de Déu ja inaugurat. Per això és essencial que cada deixeble i apòstol es convenci de la seva resurrecció, com succeeix amb Tomàs que, a través de la seva Humanitat Sacratíssima albira, gairebé toca, al Logos, al Verb, al Fill de Déu viu per sempre en la seva carn humana ara glorificada. Així, la nostra fe significa assumir la realitat en la seva plenitud i encara que no puguem comprendre-ho tot, sí que sabem que aquest Home, Crist, és el Senyor nostre i Déu nostre, que ara pot compartir amb la nostra realitat històrica i carnal la pròpia vida divina.
