“No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?”

L’últim diumenge de l’Advent contemplàvem la nova realitat creada per Déu amb l’encarnació del seu Fill gràcies a l’acolliment de Maria. Llavors, un cercle molt reduït acollia el Messies, la seva mare Maria, que encara el duia al seu si, i Elisabet, l’altra agraciada amb un embaràs importantíssim en la història de la salvació. Poc després, s’hi afegirien Zacaries, que confessà la intervenció misericordiosa de Déu en les seves vides, i Josep, sabedor de la Bona Nova gràcies a l’àngel, com a María.
Avui recordem i celebrem la festivitat d’aquest nucli de persones que va acollir, cuidar i acompanyar en el seu creixement al Fill de Déu encarnat. Ens centrem en la Sagrada Família i en el seu paper essencial que amplia, sosté i acull l’obra essencial de Maria fent-la seva, i així també «nostra». Podríem dir el Fill de Déu, en primer lloc, evangelitza la família, aquest cercle pròxim de persones, unides per la generació i la sang, o no, que han estat decisius perquè ara siguem vius i tinguem un lloc en el món, això és, perquè siguem persones, autènticament humanes. Des de la seva pròpia família, Jesús fa la primera crida al món, senyalant que ha vingut a refer tot el que val la pena, i en primer lloc la base de tot, la família.
La primera lectura ens recorda que la família és una institució natural, amb una jerarquia, una disposició de les persones que ens han donat la vida i l’han sostingut fins que ens hem pogut valdre tot sols (al final de la vida, i en realitat sempre, també necessitarem estar envoltats de persones que ens estimin, que ens considerin carn de la seva carn). Néixer i créixer sanament significa reconèixer als nostres majors com a tals i agrair el seu acompanyament i tot el que ens han transmès. No hi ha res més anticristià que anar contra la tradició, el «adamisme», aquesta mentalitat avui tan estesa que ens fa creure que hem estat nosaltres els que ho hem creat i salvat tot, que, fins que nosaltres no hem arribat, no s’havia fet res bé. Pares i fills estem cridats a respectar-nos, a tenir cura els uns del altres, a estimar-nos. Per això, també el Fill de Déu va escollir una família per inserir-se en el món com a veritable home. No va voler ser una espècie d’ombra o home simulat sinó un de nosaltres amb tot el que això significa.
Tanmateix, l’Evangeli ens recorda que encara hi ha més que tot això. Jesús no es va limitar a beneir i refer la tradició familiar sinó que la va ampliar per connectar directament amb la Gran Família humana, la del seu Pare, Déu. Tot succeeix, explica l’Evangeli, durant una peregrinació familiar. Jesús i la seva gran família pugen a la festa de Jerusalem seguint la tradició i el costum. A l’hora del retorn, el nen es queda a la ciutat ben cobert pel mantell protector dels parents i coneguts, entre els quals podria restar amb tota confiança, pròpia i dels seus pares. Però, quan Maria i Josep no el troben entre aquesta gran família humana de la caravana de pelegrins, han de tornar a Jerusalem. Allí, Jesús els dona la primera lliçó: certament, és el seu fill, sí, i els estimarà i cuidarà sempre subjecte a la seva autoritat, però també és el Fill del seu Pare i ha de tenir cura també dels seus assumptes, que són els de tota la Humanitat. La llum, la saviesa que roman amagada, invisible, en el Temple, s’ha de manifestar a tothom en la seva persona. És per això que Jesús necessita créixer en saviesa, edat i gràcia davant de Déu i també dels homes, fins a aconseguir la seva plenitud i culminar la seva missió, mitjançant aquest camí d’home.
Nosaltres hem de seguir-lo i imitar-lo, fent com Ell: tenint cura i cuidant i respectant la nostra família, que és, alhora, cuidar la nostra persona, la nostra fe i el futur de tots.