Ahir va ser Nadal, la celebració anual de la realitat que el nostre Déu és amb nosaltres, que es va fer carn, entranyes de tots, dins i gràcies també al sí de Maria Verge, i avui ho continua sent, des de fa més de dos mil anys . Però a més és que ho celebrarem a la nostra litúrgia durant una setmana sencera. I avui, a més, és diumenge, diumenge dins aquesta vuitena, setmana de festa nadalenca i per això també celebrem la Sagrada Família, que és el veritable entorn humà de l’encarnació del Fill de Déu. Si es va poder encarnar també és perquè ho va fer a l’interior d’una família, “certificant”, doncs, la seva humanitat del principi al final. La primera lectura ens recordava la realitat “tradicional” de la família, en el sentit més pur i útil de Tradició i que vol resumir i transmetre tot el que van fer i van deixar els nostres grans per a nosaltres. Naixem, en realitat, lliures de l’“autodeterminació, ens introduïm en un corrent d’humanitat ja existent, ja podem comptar amb tots els èxits –i l’aprenentatge sobre tots els fracassos– dels que ens van precedir. Ens recordava que aquest rebre també implica la responsabilitat de cuidar i fer-nos càrrec de qui tant ens ha proporcionat, que aquesta és la cadena de la vida. Gràcies a Maria ia la previsió de la Gràcia divina, Jesús va tenir tot el que és bo dels antics però no la negativitat (pecat original) que impedia créixer i apartava de Déu, però tampoc va partir de zero: va ser un jueu amant de les seves tradicions que mai va desautoritzar l’Antiga Aliança sinó tot al contrari: va saber portar-la a plenitud i salvar-la per sempre.
Avui és, doncs, un dia per a l’agraïment i per mirar cap al futur, però des del que hem rebut i no podem perdre. Recordem i celebrem avui que la nostra Tradició inclou el Fill Etern de Déu fet home per nosaltres, que va assumir tot allò nostre per salvar-lo, redimir-lo i donar-li plenitud. L’Evangeli ens recordava també com funciona aquest assumir i transformar allò rebut: en un moment determinat, el nen Jesús “abandona” els seus pares per poder seguir la seva pròpia crida i missió, per poder “empunyar” la seva existència. És natural la reacció dels seus pares però també era necessària, dins de la seva missió, que “havia de ser a la casa de Pare”, precisament per fer seva aquesta Tradició (que no ens ve als gens i que cal fer nostra amb esforç ), aquí en la síntesi vital de l’Aliança que era el Temple, presència de Déu i presència dels creients, per poder superar-ho, quedant-se amb el millor i convertir-se ell mateix en el temple, la Presència viva i personal de Déu entre nosaltres.
Primera lectura
Lectura del Llibre de l’Eclesiàstic 3, 3-7. 14-17a
Déu fa el pare més respectable que els fills
i afirma l’autoritat de la mare sobre la prole.
El qui honra el seu pare expia els seus pecats,
el que respecta la seva mare acumula tresors;
el qui honra el seu pare s’alegrarà dels seus fills
i quan resi, serà escoltat;
el que respecta el seu pare tindrà llarga vida,
a qui honra la seva mare el Senyor l’escolta.
Fill meu, sigues constant a honrar el teu pare,
no ho abandonis, mentre visquis;
encara que flaquée la seva ment, tingues indulgència,
no ho brinques, mentre visquis.
L’almoina del pare no s’oblidarà,
serà tinguda en compte per pagar els teus pecats;
el dia del perill s’acordarà de tu
i desfarà els teus pecats com la calor el gebre.
Segunda lectura
Lectura de la carta de l’Apòstol Sant Pau als Colossencs 3, 12-21
Germans:
Com a poble elegit de Déu, poble sacre i estimat, sigui el vostre uniforme: la misericòrdia entranyable, la bondat, la humilitat, la dolçor, la comprensió.
Sobreporteu-vos mútuament i perdoneu-vos, quan algun tingui queixes contra un altre.
El Senyor us ha perdonat: feu vosaltres el mateix.
I per damunt de tot això, l’amor, que és el cenyidor de la unitat consumada.
Que la pau de Crist actuï d’àrbitre en el vostre cor: heu estat convocats, en un sol cos.
I celebreu l’Acció de Gràcies: la Paraula de Crist habiti entre vosaltres en tota la seva riquesa; ensenyeu-vos els uns als altres amb tota saviesa; exhorteu-vos mútuament.
Canteu a Déu, doneu-li gràcies de cor, amb salms, himnes i càntics inspirats.
I tot allò que feu de paraula o d’obra, sigui tot en nom de Jesús, oferint l’Acció de Gràcies a Déu Pare per mitjà d’ell.
Dones, viviu sota l’autoritat dels vostres marits, com convé al Senyor.
Marits, estimeu les vostres dones, i no sigueu aspres amb elles.
Fills, obeïu els vostres pares en tot, que això li agrada al Senyor.
Pares, no exaspereu els vostres fills, no fos cas que perdin els ànims.
Evangelio
+ Lectura del sant Evangeli segons Sant Lluc 2, 41-52
Els pares de Jesús solien anar cada any a Jerusalem per les festes de Pasqua.
Quan Jesús va complir dotze anys, van pujar a la festa segons el costum, i quan va acabar, es van tornar; però el nen Jesús es va quedar a Jerusalem, sense que ho sabessin els seus pares.
Aquests, creient que era a la caravana, van fer una jornada i es van posar a buscar-lo entre els parents i coneguts; en no trobar-lo, es van tornar a Jerusalem a buscar-lo.
Als tres dies, el van trobar al temple, assegut al mig dels mestres, escoltant-los i fent-los preguntes: tots els que el sentien, quedaven sorpresos del seu talent i de les respostes que donava.
En veure’l, es van quedar atònits, i li va dir la seva mare:
–Fill, ¿per què ens has tractat així? Mira que el teu pare i jo et buscàvem angoixats.
Ell els contestà:
–¿Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia de ser a casa del meu Pare?
Però ells no van comprendre què volia dir.
Ell va baixar amb ells a Natzaret i va seguir sota la seva autoritat.
La seva mare conservava tot això al cor.
I Jesús anava creixent en saviesa, en estatura i en gràcia davant de Déu i dels homes.