“No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna.”

Després del ‘signe’ del diumenge passat –la multiplicació dels cinc pans i dos peixos per mostrar que Déu alimenta el seu poble– Jesús s’ha retirat per a evitar ser nomenat rei pels qui han quedat ben tips. Ha donat menjar als seus deixebles i seguidors mostrant que el poder de Déu actua en ell, però no ha volgut convertir-se en governant humà per solucionar d’aquesta manera els problemes del món, en especial el de la manca d’aliments que encara avui pateix una bona part de la humanitat. Va manifestar que no havia vingut per a això, que el seu regne no era d’aquest món, que els dons de Déu van molt més allà dels bens materials –aquests béns ja ens els va lliurar i és responsabilitat nostra fer-los fructificar i compartir-los–.
És important entendre tot això per comprendre la primera part del discurs del pa de vida de l’Evangeli d’avui, i com es pot falsificar des del presentisme i materialisme dels nostres dies, perquè avui molts cristians tampoc veuen més enllà d’aquesta realitat material i pensen que ja n’hi hauria prou dedicant-nos a construir i sostenir el regne en aquest món només des del punt de vista material.
Així, Jesús es troba amb els seus comensals a Cafarnaüm, els quals li pregunten perquè ha marxat. Ell respon, llegint els seus cors, que només l’han buscat perquè els ha omplert l’estómac fins a atipar-se, que no han vist el Signe, el senyal i el seu significat, sinó que s’han quedat en la mera satisfacció de la seva fam i l’única cosa que han entès és que amb Ell potser podrien fer cada dia el mateix. I afegeix que els convida a esforçar-se, no per aquest aliment purament material sinó per un altre aliment que Ell els vol donar, el Pa del fill d’home, a qui ha enviat el mateix Déu, el Pare. És a dir, qui us ha donat el pa material us vol donar un altre aliment que dona la vida eterna.
I aquí comença el veritable diàleg que intenta mostrar el Signe i què ens està indicant: hi ha un altre Pa que cal aconseguir amb esforç, com tot allò que té de bo la vida. Aquesta vida és treball i esforç sempre, per això cal estar atents per aprofitar-la treballant directament en el que Déu vol. I aquest treball, aquest esforç, Jesús ensenya que és ben fàcil i a la vegada és el més difícil que podem afrontar: es tracta de creure en Aquell que Déu ha enviat.
Seguidament, Jesús torna a parlar del Signe, perquè és aquí on hi ha la clau per creure o no en ell mateix. I la veritat és que l’han vist, i fins assaborit en el pa i peixos multiplicats que han compartit, però no són capaços de reconèixer-lo. Per això li parlen de Moisès i el Signe que ell va fer (primera lectura): va donar al poble el mannà, el pa del cel, enmig del desert. Jesús els fa veure que, va ser Déu qui els va donar aquest pa i els donarà ara el veritable Pa del cel. I la prova és la seva mateixa Persona, enviada pel Pare, baixat del cel per a donar vida al món, i no sols la vida física i temporal sinó la vida autèntica que només pot donar Déu. Ells, naturalment, li demanen que sempre els doni aquest Pa, i Jesús els diu, directament, que Ell és el Pa de vida i ho comprovaran quan vinguin a Ell i els tregui la gana, quan creguin en Ell i ja no tinguin mai més set.
De moment, en aquesta primer part del diàleg o discurs, Jesús ha demanat creure en Ell, això és, acollir-lo com a autèntic enviat per Déu. Aquesta és la condició poder degustar, menjar, assimilar el Pa que en aquesta part és clarament la Paraula de Déu que ressona i és el mateix Jesús.