En aquest darrer diumenge de quaresma, previ al Diumenge de Rams, la Paraula de Déu es treu definitivament la careta per parlar directament de la Nova Aliança, l’obra definitiva de Jesús. La primera lectura és de Jeremies (31,31-34), el profeta va predir la fi de la primera aliança i que va haver de viure els terribles dies de la conquesta i destrucció de Jerusalem i del Temple. Des del bell mig d’aquell desastre que semblava veritablement la fi de tot, va anunciar també que Déu pensava constituir la nova i definitiva relació entre Ell i els homes, perquè l’antiga havia fracassat. Per això, diu l’oracle del Senyor « posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors. Llavors jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble.» Presa la decisió, només restava que es complís, conèixer-la i executar els detalls. Com ja avançava l’Evangeli del diumenge passat, i revela completament el d’avui, ha arribat «l’hora» de la glorificació del Fill de Déu fet fill de l’home, que es consumarà quan «jo sigui enlairat damunt la terra», és a dir, quan mori en la creu. Aquest serà el Signe que atraurà tothom, que farà que tothom s’interessi de tal manera perquè el seu cor sigui també traspassat per aquest amor i aquest lliurament; i així quedi inscrita en cada home la Llei de l’amor i de l’entrega, la que diu i obra que només serveix qui serveix, que només estima qui dona la vida, no qui la reté i se la guarda. En el relat evangèlic l’interès d’uns pagans prosèlits (postulants a jueus) per veure Jesús provoca la revelació. Jesús diu que ha arribat l’«hora», el moment de la seva manifestació definitiva, la qual Ell mateix defineix com la seva «glorificació», la culminació de la seva missió i el retorn al Pare després d’haver complert plenament amb l’encàrrec rebut. I deixa clar que es tracta de morir, de caure a terra, ser enterrat i donar fruit, com fa el blat; el contrari seria quedar infecund, això és, no servir per a res, creure’s que es té un sentit per un mateix, aïlladament del passat i de l’esdevenidor. Per això, Jesús ho proposa com a camí per a tots els deixebles: servir-lo a Ell és no reservar-se per un mateix (i malbaratar-se) sinó el contrari, guardar-se per a la vida eterna, subsistir per sempre, arribar a la meta per a la que vam ser creats per Déu mateix. Part d’aquest text també s’ha interpretat com la versió joànica del que els altres evangelis narren sobre l’agonia de Jesús a Getsemaní. Davant del que s’hi diu (l’hora, la glorificació, el final que arriba) Jesús confessa que la seva ànima està torbada i, humanament, li surt de dins demanar al Pare que el deslliuri d’aquesta hora (sense sentir aquesta angoixa, potser es tractaria d’un fanàtic o d’algú que simula ser home, no d’una persona veritablement humana). A Jesús li respon directament una «veu del cel» afirmant que «l’he glorificat, però encara el glorificaré». Jesús explica que aquesta veu va adreçada a Ell sinó a nosaltres, i que significa que Déu ratifica el judici del món que suposa l’opció assumida lliurement per Jesús de donar la vida. És el començament, doncs, de la nova creació. Tots els que creguin en aquest home i escoltin en Ell la veu de Déu i, després de comprendre el seu lliurament, decideixin seguir-lo per aquest camí, trobaran escrita en el seu cor, en el centre de la seva vida conscient, la Llei que diu que som fills de Déu i hem i podem viure com a veritables germans.
Primera lectura: Jeremías 31, 31-34
Vindran dies, diu l’oracle del Senyor,
que pactaré amb el casal d’Israel i amb el casal de Judà
una aliança nova.
No serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares
el dia que els vaig donar la mà per fer-los sortir del país d’Egipte;
aquella aliança, ells la van trencar, tot i que jo era el seu amo,
diu l’oracle del Senyor.
L’aliança que jo pactaré
després d’aquells dies
amb el casal d’Israel serà aquesta, diu l’oracle del Senyor: Posaré la meva llei en el seu interior,
l’escriuré en els seus cors.
Llavors jo seré el seu Déu,
i ells seran el meu poble.
No caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre
dient:
«Coneixeu qui és el Senyor»,
perquè tots em coneixeran;
del més petit al més gran,
diu l’oracle del Senyor,
ja que els perdonaré la culpa
i no recordaré més el seu pecat.
Segunda lectura: Hebreos 5, 7-9
Germans, Jesús, durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió.
Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i un cop consagrat sacerdot es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.
Evangelio: Juan 12, 20-33
En aquell temps, alguns d’entre els grecs que havien pujat a Jerusalem per adorar Déu en ocasió de la festa, anaren a trobar Felip, que era de Bet-Saida de Galilea, i li pregaven:
«Senyor, voldríem veure Jesús.»
Felip anà a dir-ho a Andreu i tots dos ho digueren a Jesús.
Jesús els respongué:
«Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat.
Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.
»En aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora, que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom.
» Una veu va dir del cel estant:
«Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré.»
La gent que ho sentí deia que havia estat un tro; d’altres deien que un àngel li havia parlat.
Jesús els digué:
«No és per mi que s’ha sentit aquesta veu, és per vosaltres. Ara és el moment que aquest món serà condemnat. Ara el sobirà d’aquest món serà expulsat, i jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi.»
Deia això indicant com havia de ser la seva mort.