Déu ha continuat cridant al seu poble des que va reiniciar la història de la salvació amb la crida personal a Abraham per deixar la seva terra i obeir-lo, fent-li unes promeses que mantindrien en tensió la història salvífica: una descendència i una terra pròpia on gaudir d’aquesta vida. Profetes, jutges, servents de Déu en general i dels seus germans han deixat el que tenien, la seva casa i els seus plans, i han posat pel damunt de tot això el compliment de la Paraula de Déu. Tal és en el cas dels profetes que en molts casos, com el d’Isaïes (el seu llibre inclou almenys la predicació de tres profetes) i Elies, el ministeri dels quals va requerir una continuació.
Sempre és Déu mateix qui fa la crida perquè la Missió que confia és més important que els plans i vida del cridat. Això ho trobem implícit en el text de l’Evangeli: arribat el moment, Jesús pren la decisió d’anar Jerusalem per acabar la seva Missió. Ell sap que no es tracta només d’ensenyar i curar, de mostrar en cada gest la misericòrdia de Déu que havia descendit a la vida dels homes, sinó que tot el que s’ha dit i fet calia que fos completat amb un gest definitiu, el seu “èxode”, lliurar la seva pròpia vida i tornar al Pare.
Per això marxa decidit assumint totes les conseqüències. L’Evangeli relata algunes trobades al principi d’aquesta pujada a Jerusalem. Totes s’esdevenen amb seguidors seus. Alguns se li ofereixen com a deixebles (els rabins tenien escoles a les quals acudien segons la seva fama els alumnes més prestigiosos o interessats) però a aquests Jesús els contesta que no té on reclinar el seu cap, no té un lloc o una escola on poder asseure’s tranquil·lament per aprendre del seu ensenyament. La seva escola és el camí, la vida, la Missió que està recorrent amb un final incert per a uns ulls humans. A uns altres els ha cridat Ell mateix, és el cas dels que el segueixen, però la seva resposta és molt diferent: ho van deixar tot i el van seguir. Aquests a vegades li plantegen dificultats o li posen terminis, alguns fins i tot molt raonables, als que Jesús respon fent ús de tota la seva llibertat i creativitat. En aquest cas es tracta d’un joc una mica més important, fins i tot, que els sagrats deures dels fills vers els pares (com era romandre al seu costat fins a poder tancar-los els ulls i enterrar-los) o, fins i tot, acomiadar-se de la família, en clar contrast amb la primera lectura, en la qual Elies sí que permet a Eliseu que s’acomiadi de la seva vida anterior.
Seguint Jesús ens juguem el Regne de Déu que Ell està implantant i es disposa a culminar a Jerusalem. No hi ha temps ni energies per tallar, de mica en mica, amb l’antiga vida. És més, Jesús diu que qui mira enrere, no val per al regne, no val per a implementar la immensa novetat que significa l’arribada i l’obra mateixa de Crist.
Després de més de dos mil anys de la presència ininterrompuda, mai vençuda, d’aquest regne entre nosaltres, ens pot semblar que no hi ha tanta urgència però si mirem al nostre al voltant veurem que no és així: que urgeix i més que mai. La Missió de Jesús, que es continua desenvolupant fins que culmini en la fi de totes les coses, necessita, avui com ahir, que el mirem a Ell i el seguim, no que ens fixem en un passat que ja no significa res, i menys encara en altres interpretacions ideològiques de l’Evangeli que ens conviden, encara que sembli increïble per contradictori, a deixar-ho tot com està, a acontentar-nos amb l’ “evolució” social i cultural. Tota societat i tota cultura necessiten la Paraula de Jesús i algú que la porti i sustenti amb la seva pròpia vida: cadascun de nosaltres.
