Avui l’Evangeli ens proposa reflexionar i celebrar un dels discursos més característics de Jesús: la invitació a seguir-lo sense encobrir les condicions que ell hi posa, perquè no es pot ser cristià, seguidor de Crist– sense, almenys, intentar complir amb les seves paraules. I són paraules tan conegudes com, potser, mal enteses. És cert que són difícils i poden resultar fins i tot dures (com dura és la mateixa vida i la realitat) però Jesús sempre diu la veritat i no hi ha un altre mode d’anar rere seu, d’ aconseguir la meta, el premi, la plena comunió amb Déu i amb els altres, que hi ha al final d’aquest camí.
La primera lectura ens recorda la immensa diferència que hi ha entre Déu i nosaltres, cosa que sempre cal tenir en compte: per més que ens esforcem mai aconseguirem trobar un rastre de les coses del cel o del mateix Déu. Va caldre, i cal encara, que Ell ens donés la saviesa, que enviés el seu “sant Esperit” des de l’alt. Doncs bé, Jesús és aquesta Saviesa encarnada on habita l’Esperit de Déu. I des d’aquesta realitat, humana i divina, ressona la seva Paraula. Jesús mai va mentir ni afalagà ningú per a guanyar-se’l o facilitar-li el seguiment. Va estar poc temps entre nosaltres i tenia molta feina, per això va fer revelacions per la via més directa i clara.
Aquest és potser, per a nosaltres, un dels problemes: el seu llenguatge directe, sense floritures ni alleugeriments. El cas és que no va venir entre nosaltres per a dir-nos paraules boniques, donar esperances, suggerir utopies i desitjos de llibertat, sinó per a fer tot això efectiu, per a portar-nos realment on ens ha promès. Això sí, partint des d’on estem realment: des de la nostra naturalesa danyada i pecadora cap a la veritable llibertat dels fills de Déu. La distància és gran i aclaparadora, doncs si conèixer Déu és difícil, imaginem com pot ser compartir la seva mateixa vida, perquè Jesús no ens vol dur a un paradís ple de gaudis més o menys intel·lectuals o terrenals, sinó a compartir la mateixa vida de Déu, vol que entrem en la seva mateixa Família, ser uns amb el Pare, amb Ell, amb l’Esperit Sant. Per això, el mateix Fill de Déu es va encarnar, es va fer home i digué totes aquestes coses i va caminar davant nostre, obrint camí.
Seguir-lo per arribar a Déu significa deixar-ho tot i, el que és més difícil, a tots. No es tracta d’apartar ni oblidar, però sí que l’amor a Crist com a Fill de Déu ha de ser el primer en la nostra vida. Si no, no hi ha remei, no hi ha camí, no estem en la mateixa aventura que Ell. Cal preferir Crist, per connectar directament amb l’amor de Déu, per fer-lo el motor de la nostra vida i rebre l’amor que necessitem per estimar els altres com es mereixen, no com ens sembli a nosaltres. Perquè d’això va el camí, de desapropiació, de carregar la pròpia creu, les responsabilitats i la realitat de la nostra vida, i dels qui en formen part, i tirar endavant.
Tanmateix, com ens diu el final l’Evangeli, això no es pot fer com un pressentiment, deixant-nos portar intuïcions o falsos enamoraments, perquè les forces arriben on arriben. Necessitem tot el nostre ésser i aquí, concretament, Jesús ens diu que fem servir la nostra capacitat de discerniment, de càlcul i prevenció, com el promotor o el rei de la paràbola, que s’aturen a pensar abans d’afrontar un gran repte. També nosaltres ens hem de plantejar moltes coses de la nostra vida i les nostres forces, com iniciar aquest camí de seguiment, si ens continua atraient Jesús, què pensem del seu projecte i on ens porta i, sobretot, fins on estem disposats a aportar de la nostra vida i amors. Com en qualsevol empresa humana, el fonamental és que vulguem i puguem. El primer, depèn de cadascun i la resta de Déu. Jesús ens fa veure, en cada ensenyament, en cada celebració (on revivim el seu lliurament fins a la mort, que Ell va arribar realment, com a home, fins al final) que podem, que tenim la seva Paraula, la seva Presència, l’Esperit Sant. Només ens falta decidir-nos d’una vegada i implicar-nos realment en la tasca més important de la nostra vida.
