Jesús ha arribat a Jerusalem, i l’evangelista Marc continua narrant les seves trobades que ens serveixen per aprofundir en el que al final va passar i què hem de fer cadascun de nosaltres en conseqüència. Després que Jesús purifiqués el Temple i suscités l’oposició i l’enemistat de totes les sectes religioses del poble jueu, cada grup envia representants per enfrontar-se a la seva paraula per tal de «desemmascarar-lo». Un d’aquests intents es presenta com un diàleg amistós en recerca de la veritat, de l’autèntica voluntat de Déu. Es tracta d’un escriba que li pregunta de bona fe pel primer dels manaments, el més important, la clau de volta que sustenta els altres. Jesús li respon, literalment, que «el primer» és estimar Déu sobre totes les coses com a resposta al seu amor creador i iniciador, que ens ha creat i ens sustenta. Aquesta és la nostra realitat i «naturalesa» i, per això, la primera obligació en el nostre camí com a persones. Però Jesús afegeix un segon manament que relaciona amb el primer gràcies a una tècnica d’interpretació de l’Escriptura que també coneixia el seu contrincant: una mateixa expressió, present en dos textos, els relaciona i permet entendre’n un en base a l’altre. En aquest cas utilitza el verb ‘estimar’, present en dos els textos, encara que no estiguin junts en els llibres bíblics. De fet tant l’escriba com Jesús demostren un gran coneixement dels rotllos que conservaven de l’Escriptura, una cosa només possible a base de molt d’estudi, lectura i reflexió.
D’aquesta manera Jesús ensenya que el primer i el segon manament són les dues cares d’una mateixa moneda, que rebre l’amor de Déu i correspondre’l és en realitat estimar el proïsme com a un mateix. L’escriba ho reconeix i descobreix en Jesús un germà amb qui pot confessar la unicitat i sobirania de Déu en un context (a pocs metres d’un Temple ocupat pels romans) en què la fe d’Israel estava amenaçada pel politeisme pagà i afirma que el nucli d’aquesta Llei és reconèixer, acceptar i respondre a l’amor de Déu, font, llum i meta de tota vida humana.
Li reconeix l’originalitat d’unir els dos textos i fins i tot va més enllà: tots dos manaments són realment un de sol i donen tot el valor a la vida humana davant de Déu, la lliuren, l’ofereixen molt més i millor que els sacrificis que s’oferien en aquest mateix Temple. Jesús li confirma: «no ets lluny del regne de Déu». Encara no hi és perquè no s’ha adonat de Qui és el que li parla i del que complirà. Nosaltres sí, els seus deixebles ara ho veiem, entenem com la vida sencera de Jesús, la seva aparició entre nosaltres, tot el seu ministeri i, especialment, la seva culminació passant pel menyspreu del seu poble i dels dirigents, de la seva mort i de la resurrecció. Tot això és la prova més gran i evident, el signe més directe que Déu és Amor, que ens estima i que ha enviat al seu Fill per a complir-ho i fer-nos capaços de lliurar-nos i estimar-nos els uns als altres.
Primera lectura: Deuteronomio 6, 2-6
En aquells dies, Moisès digué al poble: «Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dono, tant tu, com els teus fills i els fills dels teus fills. Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regalima llet i mel, tal com el Senyor ho va prometre als teus pares. Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces.
»Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono.»
Segunda lectura: Hebreos 7, 23-28
Germans, els sacerdots de l’antiga aliança van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions. Però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú les funcions sacerdotals. Per això té el poder de salvar definitivament tots els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells.
Un sacerdot així és el que ens calia: sant, innocent i sense taca; per això va ser tret d’enmig dels pecadors i enlairat més amunt del cel. Ell no necessita, com els altres, oferir víctimes cada dia tant pels seus propis pecats com pels pecats del poble: es va oferir a si mateix una sola vegada. La Llei havia fet sacerdots uns homes plens de febleses, però els termes del jurament que ha substituït la Llei han consagrat el Fill, que serà per sempre un sacerdot perfecte.
Evangelio: Marcos 12, 28b-34
En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?» Jesús li respongué: «El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces.” El segon és: “Estima els altres com a tu mateix.” No hi ha cap altre manament més gran que aquest.» El mestre de la Llei li digué: «Molt bé, mestre. És veritat que Déu és un de sol i que no n’hi ha cap altre fora d’ell. I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces, i estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar.» Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué: «No ets lluny del regne de Déu.» I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.