La pregunta que li fan a Jesús a l’Evangeli sobre si seran pocs o molts els qui se “salvin” no sé com ens sona com a creients “il·lustrats” que som. Fins a quin punt creiem que anem per bon camí per a arribar al cel o aconseguir la meta a la qual ens mena la vida cristiana? La qüestió no és pensar si estem invertint prou en aquesta mena de “pla de jubilació definitiu” que seria la salvació, sinó si els nostres passos ens porten on Jesús vol que anem. Ell mateix respon a aquesta pregunta afirmant que la salvació és aquí, oberta a tothom; Jesús és la porta que Déu manté oberta des d’aleshores. Per a entrar-hi no cal ser jueu (o cristià “vell”) ni cap altra “condició” humana (ser pobre o ric, alt o baix) sinó desitjar-ho amb tot el que això comporta. Segons Jesús, això és el que ens ha de preocupar, i que la porta és “estreta”, de difícil accés, i cal que també nosaltres ens “estrenyem”, cosa que demana un esforç més que important. Però no hi ha altra manera, no hi ha més alternatives que trobar aquesta porta, que és el mateix Jesús i la seva Paraula, i traspassar-la imitant de forma real i veritable la vida de Crist. No n’hi ha prou amb un coneixement superficial de Crist, sinó que cal una veritable “amistat”, “sentir admiració” per Ell, per forjar la comunió que porta a la meta, a la salvació, a la mateixa vida eterna. Evidentment, Déu, el Pare, vol aquesta salvació per a tothom; per això ha obert aquesta porta i la manté oberta fins que ens decidim i obrem en conseqüència. Tenim un problema de temps, forces, energies, ja que estem subjectes a l’espai i al temps, i aquests són limitats (fins que ens decidim a entra-hi) i per això la porta no estarà oberta eternament. A més, superades les barreres, els prejudicis, els “endolls”, hi ha una multitud que “competeix” per entrar, en el més positiu de tots els sentits. Tant de bo això ens estimuli, ens ajudi, ens “empenyi” si cal, per a no perdre’ns el millor de la vida, que és la comunió amb l’amor veritable, la salvació.
Primera lectura: Isaías 66, 18-21
Això diu el Senyor:
«Jo mateix vindré a reunir
la gent de totes les nacions i de totes les llengües.
Tots vindran aquí i veuran la meva glòria,
i faré un prodigi enmig d’ells.
Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions,
a Tarsis, Etiòpia, Libia,
a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan,
a les illes llunyanes,
que mai no havien sentit parlar de mi
ni havien vist mai la meva glòria,
i anunciaran la meva glòria entre les nacions.
I de totes les nacions portaran
com una ofrena al Senyor.
Els portaran a cavall, en carruatges, en lliteres,
muntats en mules o en dromedaris,
fins a la muntanya santa de Jerusalem
, diu el Senyor.
Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs
la seva ofrena en el temple del Senyor,
i jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites.»
.
Segunda lectura: Hebreos 12, 5-7. 11-13
Germans,
Heu oblidat les paraules encoratjadores que l’Escriptura us adreça com a fills:
«Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor,
no et cansis quan ell et reprèn,
perquè el Senyor repta aquells que estima,
fa sofrir els fills que ell prefereix.»
És per a la nostra correcció, que sofrim: Déu us tracta com a fills.
Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi?
La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa,
, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament
en cullen en pau el fruit d’una vida honrada.
Per això enfortiu les mans que es deixen anar
i els genolls que es dobleguen,
aplaneu el camí per on passa el vostre peu,
perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.
+ Evangelio: Lucas 13, 22-30
En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava.
Algú li preguntà:
«Senyor, són pocs els qui se salven?»
Ell contestà:
«Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran. »Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.” »
Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu.
Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.»