“M’ho fèieu a mi”

Acabem aquest any litúrgic amb la solemnitat o gran festa que proclama Jesús el Senyor com a Rei de tot l’Univers. Certament no es pot dir d’una manera més resumida ni més clara però, com en tota exposició del dogma catòlic, s’hi pot aprofundir, raonar i exposar ampliant-lo de manera que secundi i motivi la nostra vida a la llum de la fe. És cert que tot el que creiem, el Dogma, es pot i s’ha d’interpretar d’acord amb el temps en què es va formular, en què es «va modelar», per dir-ho així, però també en el context en el que vivim ara perquè ens il·lumini, ens ajudi, ens faci veure més clar el nostre propi camí. I això mai s’aconsegueix aigualint-lo o «desmitificant-lo», sinó mirant d’entendre’l cada vegada millor com a veritat de Déu expressada en paraules nostres, però no podem perdre mai de vista el seu origen. Vull dir, d’entrada, que el que avui celebrem ho hem d’entendre amb la llum de tot l’Evangeli, de l’anunci i missió de Jesús. I Ell mateix va entendre la seva missió era anunciar i fer present el regne o regnat de Déu; que amb Ell i el seu ministeri Déu irrompia en la història i la vida dels homes. Déu, que és Rei, perquè ha creat i manté l’univers, ha entrat amb l’home Jesús de Natzaret en la seva creació per complir totes les seves promeses i portar a la plenitud tot el que havia creat, especialment a l’home mateix. I ho ha fet sense violentar la vida ni la consciència de ningú, sense «obligar-nos» al bé, al que és bo, a la salvació, però deixant clar on està la veritat, la vida, i per descomptat, el camí que porten a aquesta meta. En aquest sentit confessem avui a Crist com a Rei i Senyor de l’Univers, fonament, meta i esperança del caminar de l’home. Aquesta confessió té el gran valor de relativitzar tant d’«absolut» polític dels nostres dies, ja sigui en sistemes de govern, teories i ideologies. Déu és l’únic poder veritable, Rei i Senyor, de qui depèn tot i tots i a Qui hauran, haurem de retre compte de les nostres obres, com ens recorda l’Evangeli. Avui recordem i celebrem que Déu no s’ha desentès mai de la seva creació ni de nosaltres, i més encara, que ens va enviar al seu propi Fill per fer tot el possible per a reconduir-nos a la nostra meta original, per a restaurar la creació i a tots nosaltres. I aquesta última paràbola del «judici final» resumeix tot el missatge de l’Evangeli i proclama la realitza de qui l’anuncia. Quan el regne proclamat i inaugurat es compleixi, hi haurà premis però també càstigs. Tot no s’hi val, la misericòrdia de Déu no podrà amb tot perquè també ha de tenir en compte la veritat i la justícia. I perquè, d’una altra manera, res tindria sentit i la vida, tota, perdria tot el seu valor i objectiu. Tot hauria estat com un somni, una aventura fal·laç, un engany. Però no ho és: tots serem jutjats per les nostres obres efectives, reals i concretes de compassió i misericòrdia. Jesús explica també la raó per la qual ho haurem fet: «amb mi ho vau fer», que és la mateixa per la qual ho hauran fet tots, encara que no ho sabessin. Això dependrà del judici de cadascun, però Jesús dona a entendre clarament que només es podrà arribar fins aquí des de la fe profunda en Ell, fe convertida en principi pràctic de la vida que es converteix en acolliment, assistència de l’home necessitat, que és justament el que Jesús mateix va venir a mostrar. El judici no serà un examen de teories o idees «pures» sinó d’haver-se sabut mantenir en comunió de vida amb Crist, saber-se (conscientment o no) estimat i volgut per Déu en Ell i empès així, irremeiablement, a estimar i servir als altres.