«Mestre, no veieu que ens enfonsem?»

L’Evangeli narra la vinguda i la presència permanent del regne de Déu entre nosaltres. Déu s’ha fet present en la nostra realitat fins a la fi dels dies en la persona de Jesús. El text d’avui ens ajuda a comprendre que tot el poder de Déu estava en el seu Fill, en l’home Jesús, que Déu ens ho va donar tot en aquest home que va tenir i té tota la capacitat del Pare per actuar i renovar, guarir la seva creació. Jesús ho mostra directament en els seus signes i els seus gestos, en les seves curacions, en relats com el d’avui. Jesús ensenya i, a la vegada, amaga la força de Déu, tal com ho fa el mateix Déu. Ell és l’únic poder de l’univers i, per això precisament, no necessita demostrar-lo, a l’inrevés que els «poders» d’aquest món. Un poder que també està i resideix en Crist, Fill de Déu per naturalesa, i home també per naturalesa. L’evangeli ens presenta un d’aquests moments en què Jesús mostra directament la seva autoritat sobre la creació, sobre aquest mar en miniatura de Galilea capaç d’enfonsar i negar una barca com la dels apòstols, talment com un gran oceà. Com a homes estem sotmesos a les forces de la naturalesa, no les hem dominat, tot i que a vegades ho creiem i la vida mateixa ens desvetlla d’aquesta falsa convicció. I no solament no dominem les forces naturals externes, tampoc tants mals, malalties, circumstàncies que fan de la nostra vida un fet necessàriament passatger, sempre en perill, sempre amenaçada. És el que va experimentar Job (primera lectura): de cop i volta va perdre el que fins aquell moment havia estat la seva vida i el fruit de la seva fe i comunió amb Déu. Tot va desaparèixer i Job va iniciar un procés de recerca i aprofundiment del que significava realment la comunió amb Déu. Finalment, el Senyor li respon en persona, posant la seva vida i condició en el context de la creació i la vida en general. Déu està atent a tot i en té cura i cap home li pot retreure res. I, en concret, Déu domina les forces naturals que Ell mateix ha creat amb tota naturalitat, perquè és el seu Senyor. També ho fa Jesús, literalment, en el relat que hem escoltat. Els deixebles travessen el llac amb la barca. Jesús dorm, a popa, cansat del seu treball i predicació. Mentrestant, s’aixeca un temporal de vent tan fort que els deixebles, com és normal, s’espanten. Jesús està amb ells però no ho sembla, per això el desperten perquè vegi la situació i se’n faci càrrec. Estan segurs que Aquell que ha fet tantes coses davant seu, ara no deixarà que morin ofegats. I, efectivament, Jesús fa amainar el vent i aquietà el llac. Tanmateix, els renya per la seva de coratge i de fe. Certament, si Jesús era amb ells, què els podia passar? El mateix val per a nosaltres: Jesús està en nosaltres, entre nosaltres, en aquesta Església que s’assembla, sempre ha estat així, a aquesta barca petita i feble moguda per les ones d’aquí cap allà i, certament, estem enmig d’un huracà. Però Crist és aquí i no dorm, potser som nosaltres els qui dormim. Necessitem, sobre de tot i en primer lloc, recordar, adonar-nos, aprofundir en la realitat que Jesús està en el centre de la nostra vida, en el cor d’aquesta Església que pot ser petita i feble però que mai serà negada mentre conservi la fe i la comunió amb el Fill de Déu que va donar la seva vida per ella.