“Llavors veuran venir el Fill de l’home “

Una vegada més iniciem el temps d’Advent, un retorn –al nostre interior– a la vivència del misteri de la presència de Crist a les nostres vides i a la història a través de la litúrgia. Advent significa arribada, vinguda, i en la litúrgia fa referència a la preparació que sempre ens cal per revisar i acollir aquesta arribada i vinguda de Déu a nosaltres.
Es tracta (primera lectura) del compliment de les promeses de Déu, de la seva definitiva irrupció en la història comuna que els jueus identificaven amb el judici universal de les nacions. Un judici que duria a terme “un plançó de David” que ” que es comportarà en el país amb justícia i bondat” i salvarà del perill Jerusalem, el poble escollit. L’Escriptura ens proposa, parlant del futur, una mena d’esquema que després haurà d’omplir la realitat, els fets concrets. No es tracta pròpiament d’una “predicció” sinó d’un anunci del que succeirà destinat als fidels perquè puguem i sapiguem preparar-nos davant el que s’apropa i que ens ajuda a entendre els esdeveniments i el paper de la intervenció divina. Així són els discursos sobre la fi (escatològics) dels Evangelis, com el del fragment de Lluc d’avui. Se’ns parla de canvis dràstics en el món que coneixem, un canvis que atemoreixen els qui els contemplen. El món en el qual ens creiem ben segurs, que pensem que està sota el nostre domini, es regira i es mostra tal com és, incontrolable.
A vegades han sigut les guerres i revolucions, altres les catàstrofes naturals, però la veritat és que en aquest món no ens hi podem assentar permanentment. És cert que ens hi podem adaptar, però no ens hi podem identificar del tot perquè la realitat és més gran que el que veiem, sentim, pesem i podem mesurar.
Aquestes tribulacions còsmiques poden ser la fi o no però en qualsevol cas són l’ocasió per a veure “venir el Fill de l’Home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat”. A aquest Fill de l’Home el coneixem i el reconeixem: és el mateix que ens parla en els evangelis, home veritable sí i Fill de Déu, que va venir i tornarà per culminar el que ja ha començat.
Per això, la reacció dels creients i que encara no creuen, i potser tindran l’última ocasió per reconèixer la veritat, ha de ser aixecar el cap perquè s’acosta l’alliberament, mirar Aquell que ha vingut, ve i vindrà. I també se’ns recorda que hem de vetllar, vigilar, que no podem consentir que la ment, la nostra raó que és capaç de penetrar, guiat per la llum de la fe, en aquesta veritable realitat, se’ns esmussi amb la preocupació pels diners o el benestar material –cap seguretat material servirà de res– o tractem d’amagar-nos en altres fantasies o ideologies. L’essencial és vetllar, estar vius, atents, preparats per poder alçar el cap i contemplar al qui està ja venint. Per això, se’ns convida a l’oració, a “estar desperts”, és l’única manera d’obtenir força per a tot el que ha de venir i, sobretot, per a sostenir-nos davant el Fill de l’Home i siguem capaços de reconèixer-lo.