Jesús ha explicat amb tota claredat perquè és el Pa de vida que ha baixat del cel, enviat pel Pare, per donar vida i vida eterna. Com que no acomodat el seu discurs ni rebaixat la veritat per a «fer-se» més «proper» als seus oients, a les seves situacions ni a altres circumstàncies, consideren que la seva manera de parlar és «dura» i que ningú li farà cas. Però Ell no es fa enrere: en comptes de matisar o suavitzar el llenguatge sobre el que Déu dona i demana, s’hi encara perquè es defineixin: si això us fa vacil·lar, que us passarà quan vegeu que es compleix l’últim Signe i el Fill de l’home torni on estava, al costat del Pare, després de «ser elevat» en la creu.
Perquè aquí no es tracta d’idees o paraules sinó de realitats, de tot el que Jesús ha vingut a fer i que serà motiu de gran escàndol. Perquè els deixebles puguem menjar la seva carn i beure la seva sang i així tenir la vida eterna, és necessari que Ell sigui lliurat als seus enemics, mori i ressusciti. Al final, els deixebles seran els qui el segueixin per aquest mateix camí. Això significa combregar amb el seu cos i sang lliurats: donar la vida com Ell i en resposta al seu do, perquè el món, fins i tot els enemics que el portaran a la mort, tinguin l’ocasió de convertir-se, ser perdonats i viure per sempre.
Per descomptat això és també do de Déu i Pere i els dotze ho saben, i tant de bo també nosaltres: només hem trobat en Jesús la Paraula de la vida eterna ja que creixem amb el cor i la vida que és el Fill de Déu enviat pel Pare a restaurar totes les coses.
Primera lectura: Josué 24, 1-2a. 15-17. 18b
En aquells dies, Josuè reuní a Siquem totes les tribus d’Israel, i cridà els ancians d’Israel, els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats. Es presentaren tots davant Déu, i Josuè digué a tot el poble:
«Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a la regió occidental de l’Eufrat o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu. Però jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor.»
El poble respongué:
«Mai de la vida no abandonarem el Senyor per adorar altres déus. El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar amb els nostres pares de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge; ell obrà davant els nostres ulls aquells grans senyals i ens guardà pertot arreu on anàvem, enmig de totes les nacions que havíem de travessar. També nosaltres, doncs, estem decidits a adorar el Senyor, que és el nostre Déu.»
Segunda lectura: Efesios 5,21-32
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 5,21-32)
Germans, sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist. Que les esposes se sotmetin als seus marits, com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva esposa, igual que el Crist és cap i salvador de l’Església, que és com el seu cos. Per tant, així com l’Església se sotmet al Crist, les esposes s’han de sotmetre en tot als marits.
I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes, tal com el Crist estima l’Església. L’estima tant que s’ha entregat a la mort per ella, per santificar-la: l’ha rentada amb el bany de l’aigua acompanyat de la paraula, i així ha pogut cridar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada. Igualment els marits han d’estimar l’esposa com el seu propi cos. El qui estima la seva esposa és com si s’estimés ell mateix. No hi ha hagut mai ningú que no estimés el seu propi cos. Tothom l’alimenta i el vesteix.
També el Crist es porta així amb la seva Església, perquè som membres del seu cos. Per dir-ho amb paraules de l’Escriptura: «Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i, des d’aquell moment, ells dos formen una sola família.» És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església.
Evangelio: Juan 6, 60-69
En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?» Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.» Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair. Després afegí: «Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do.» Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?» Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.»