En la festa de l’Ascensió celebrem i revivim el retorn de Jesús al Pare, la fi d’aquest període de gràcia concedit després de la Resurrecció: quaranta dies, després de la Passió, durant els quals va donar als seus nombroses proves que era viu, deixant-se veure i fins i tot a tocar per ells, menjant en la seva companyia, parlant-los del regne de Déu. No es pot dir d’altra manera: han estat quaranta dies per refermar la consciència i experiència dels deixebles destinats a donar testimoni, la veritat radical de la Pasqua. Aquests dies, llegíem en una bonica homilia de sant Lleó Magne sobre l’Ascensió: «En els apòstols es van curar anticipadament les nostres torbacions i els nostres perills: en aquells homes hi érem nosaltres entrenats contra les calúmnies dels impius i contra les argúcies de la humana saviesa. La seva visió ens va instruir, la seva paraula ens va adoctrinar, el seu tacte ens va confirmar. Donem gràcies per la divina economia i per la necessària conducta maldestre dels sants pares. Ells van dubtar, perquè no dubtéssim nosaltres». Van dubtar i patir els deixebles, Jesús els va fer veure, saber, tastar que era viu realment perquè la nostra fe es pogués fonamentar sobre la seva experiència viva, transformada seguidament per l’Esperit Sant en testimoniatge per fer créixer aquella petita comunitat llavor de la gran església catòlica. Després d’això, Jesús fou endut al cel com assenyala bellament també sant Lleó: «el fet que la naturalesa humana, en presència d’una santa multitud, ascendís per sobre de la dignitat de totes les creatures celestials, per a ser elevada més enllà de tots els àngels, pel damunt dels mateixos arcàngels, sense que cap grau d’elevació pogués donar la mesura de la seva exaltació, fins a ser rebuda al costat del Pare, entronitzada i associada a la seva glòria amb la naturalesa divina unides en la persona del Fill». Es tracta, doncs, de dos fets, dos esdeveniments històrics viscuts efectivament pels primers deixebles: el temps passat per Crist viu entre els seus i el seu pujar al cel, per ser rebut pel Pare, com a home i com a Fill de Déu. Tot això subratlla i descriu que l’Evangeli ens convoca a viure l’única veritable novetat esdevinguda en la història des de la creació: que hem estat salvats, redimits, reconstruïts, «retornats» a l’origen molt millorat de la història i de la vida i que no hi ha marxa enrere. Que a la nostra Església gaudim de tot això, especialment la presència real i veritable de Crist, ara mitjançant l’Esperit Sant i els Sagraments. Jesús mateix va establir aquesta continuïtat, que durarà fins que el Pare vulgui i que es concreta en un temps que no hem de malgastar mirant al cel, sinó mirant-nos els uns als altres, com en aquesta celebració, recordant les paraules de Jesús i donant testimoni a tothom d’aquesta gran veritat: qui cregui i es bategi se salvarà i qui no, serà condemnat, això és, malgastarà la seva vida aquí i arruïnarà la seva mateixa eternitat. Tot és nou perquè tot ha canviat. El benestar, l’alegria veritable, la salvació dels altres depenen del fet que continuem la missió dels apòstols i diguem alt i clar que la vida no és com un videojoc, que ens la juguem de veritat en cada decisió, especialment en aquesta: acollir o no Jesucrist, creure o no els qui van veure i van sentir el misteri mateix manifestat en les paraules i obres de Jesús, en la seva mort, resurrecció i Ascensió al cel..
Primera lectura: Hechos de los apóstoles 1, 1-11
En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la Passió se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué:
«Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.»
Els qui es trobaven reunits li preguntaven:
«Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»
Ell els contestà:
«No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren:
«Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»
Segunda lectura: Efesios 1, 17 -23
Germans,
demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre.
Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.
Evangelio: Marcos 16,15-20
En aquell temps, Jesús s’aparegué als onze i els digué:
«Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat.
Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran.
Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans, i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.»
Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu.
Ells se n’anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l’acompanyaven.