Una altra paràbola de Jesús; segons la versió de sant Lluc, una vegada més se’ns recorda el tema important de la despossessió, de la relació íntima que hi ha entre la pobresa i assolir la meta de la nostra existència, aquesta vegada des de la perspectiva de l’altre. Perquè un cristià mai s’ha de sentir tranquil (primera lectura) mentre gaudeix del que és seu sense tenir en compte els altres o està convençut que Déu ha destinat les engrunes als pobres i a ell les coses bones de la vida. L’Evangeli mai beneeix l’statu quo, les diverses situacions socials, tot i que, a priori, tampoc condemna cap estructura ni organització, excepte la que intenta expulsar Déu de l’existència. Els profetes, i després Jesús, han destapat, i encara ho fan, la injustícia en tota mena de relacions, també les socials, però el més allunyat de l’Evangeli és encoratjar, consentir o participar en una “revolució”, que solament signifiqui que els que estan a dalt ara baixin a baix (almenys alguns) i els que estan a baix se situen ara a dalt (sens dubte, només uns pocs perquè “a dalt” hi ha poc espai).
La paràbola d’avui sí que és molt semblant a un relat amb moralitat, és a dir, que detecta el perill d’una conducta concreta per a, per contrast, enaltir la contrària. Per a il·lustrar-ho ens mostra la vida i la mort, i el que ve després, d’un ric adinerat i d’un pobre de solemnitat. Aquest viu a la porta del ric, amb tota la seva misèria, desitjant si més no poder gaudir de les sobres de l’altre. Quan a tots dos se’ls acaba la vida terrestre, cadascun rep el seu premi o el seu càstig segons els béns que ha rebut i gaudit en vida, tot segons està escrit en la Llei de l’Aliança. Així, Llàtzer puja al “si d’Abraham” per a gaudir del que la vida li ha negat, dels fruits de la promesa: on viure per sempre la nova vida. En canvi, el ric que ho ha rebut tot en la seva vida temporal és enterrat i dut l’“infern”, perquè ja ha esgotat la seva provisió de plaer i felicitat en la seva vida terrenal.
La paràbola ens convida a examinar, en primer lloc, alguna una cosa ben certa però que és fàcil oblidar: que el que ara vivim s’acaba, d’una manera o un altra, i que la nostra meta, el nostre final està més enllà del que ara gaudim i sofrim, i que aquesta vida, com sempre s’ha dit, és per sembrar, recollir i guardar els fruits per a la vida que hi ha després de la mort, no per a estar segurs en aquesta. És a dir, que cada fet, cada decisió que prenem té sempre un horitzó més ampli del que ens creiem perquè estem de camí cap a un lloc que no està en aquest món i on només una veritable transformació de la nostra existència, una autèntica regeneració del nostre ésser, ens hi pot conduir per romandre-hi. Això significa viure a fons l’Aliança, la nova aliança, molt seriosament. El nostre destí final no depèn de la loteria o del resultat d’una suma entre el deure del pecat i l’haver de les bones obres sinó d’haver caminat, realment, a la llum de la voluntat de Déu, dels deu manaments i dels manaments de Jesús, per concretar alguna cosa més. D’aquí el diàleg “pòstum” de la paràbola entre Abraham i Llàtzer. El primer vol que els seus germans, que viuen com ell, rebin un avís especial sobre el que realment els espera. Amb tota raó, Abraham li ensenya que la vida no funciona així, que tant ell com els seus germans ja han rebut tots els avisos possibles. Que aquesta veritat està clarament expressada en la Llei i els profetes, i nosaltres podem afegir que ho hem escoltat de la boca del mateix Fill de Déu encarnat: només els pobres, els que ho són de veritat, que han viscut dia a dia la seva fe en Déu posant en pràctica la seva voluntat pel que fa a Ell i als altres, oberts perquè no som autosuficients i tot ho rebem i hem de donar-ho, són els qui assoleixen no solament el “si d’Abraham” sinó a viure la mateixa vida de Déu, la vida familiar i divina de la Trinitat.
